Paraules d'or

Un tema reiterat en el món literari català, però també prou sentit en d’altres països, passa per demanar-se si és possible fer de la literatura una professió. És factible viure d’escriure en la nostra llengua? Donen els llibres prou per sobreviure? Hi ha escriptors professionals, en llengua catalana? Què fer quan, per exemple, els llibres que donen ingressos a un escriptor deixen de generar-ne? Aquest embolic de preguntes ha tingut una mica enderiat el nostre petit món cultural aquestes passades setmanes. En parlar de diners, tot el públic para l’orella: el calé mou més passions que l’estètica, no cal ser Lukács per adonar-se’n. Dels escriptors n’interessen les nòmines; els comptes, més que els contes.

Hi ha escriptors que han fet llibres que s’han venut molt, encara que vendre molt, en el nostre mercat en català, és vendre xifres relativament petites: quan aquestes xifres es tradueixen en diners, encara que siguin molts, no solen arribar a una quantitat prou elevada per viure amb una certa folgança durant un temps. Tenint en compte que els autors s’emporten un 10 per cent del preu del llibre (sense IVA), potser, amb una mica de sort, s’ingressa el que podria ser el sou anual d’un professor de Secundària: però l’any vinent, què farem? No és possible fer un llibre cada any; no és probable repetir tampoc les xifres de vendes; no hi pots comptar com un fet segur. Què fer, doncs? El mercat internacional (però no l’espanyol) pot ajudar; però és de molt difícil accés, en la immensa majoria de casos.

És possible viure d’escriure? Sí, però no viure d’escriure llibres. Si vols viure d’escriure, no escriguis llibres, o escriure’n només com a “complement salarial”. Els escriptors no escrivim llibres per diners (però sí els articles, si no els paguen, marxem: no falla), encara que després trobem que d’altres escriptors fan diners amb obres que considerem banals, ridícules o inferiors estèticament a les nostres (és indiferent que tinguem raó o no).

Viure dels llibres, pretendre-ho, és pretendre viure del mercat, i el mercat es regula, agradi o no, per la llei de l’oferta i la demanda. Si vols viure d’escriure, escriu altres coses; pots escriure articles, cròniques, reportatges, entrevistes, etc., tots els gèneres periodístics que el mercat encara absorbeix més o menys de gust. Si et sobra temps i tens vertadera vocació d’escriptor, prova-ho amb la narrativa, que et donarà felicitat, i algun calé, però no fiïs el plat a taula del diumenge a la propera novel·la, que potser acabaràs fent més badalls que rots.

En un món en què tot allò que es compra o que es ven depèn del públic, no té molt de sentit queixar-se o lamentar que no es pugui viure d’escriure. Hi ha gent que ha perdut la feina en gairebé totes les esferes del món laboral: fabricants de productes que deixen de ser competitius; restauradors que veuen que ja ningú va al seu local; botiguers que han de tancar la paradeta perquè a l’altre carrer obren uns grans magatzems; editors que s’han arruïnat, també, fent llibres bons que no trobaven lectors en un mercat saturat de productes culturals interessants; tots tenim exemples d’això. Per què els autors haurien de ser immunes a les cruels oscil·lacions inherents al mercat? Encara resultarà que els que han triat la vida bohèmia volen tenir més seguretat econòmica que els funcionaris (la qual cosa és en molts casos certa: hi ha tota “una classe bohèmia” instal·lada a les institucions de gestió cultural des de fa dècades, i amb un arrelament més sòlid que els alts executius de la banca; molts escriptors aspiren a aquesta mena de retir daurat).

Viure d’escriure, doncs? Als escriptors, l’escriptura ens dona la vida. Potser no fem diners, o no gaires, amb les nostres proses, però no podem deixar de pensar que un dia això canviarà per sempre. Potser és aquesta aspiració –farem or de les nostres paraules– el que ens mou a enfilar la frase següent.