Les paraules del sultà
El líder de la COP28 ha acabat d'enfonsar les expectatives, ja fredes de per si, que hi pogués haver sobre l'edició de la Conference of the Parties, o Conferència de les Parts, que és el que volen dir les sigles –COP– d'aquesta cimera que cada any celebren (és un dir) les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. Per si no n'hi havia prou de celebrar-la a Dubai, un dels màxims productors de combustibles fòssils, el president d'aquesta Cimera del Clima ha declarat que “no hi ha cap evidència científica” que justifiqui reduir el consum d'energies fòssils, com el petroli, i que en cas de fer-ho “el món tornarà a les cavernes”. És interessant consignar el detall que el president de la COP28 és el sultà Ahmed al-Jaber, que casualment també és el president de la companyia petroliera dels Emirats Àrabs Units.
Tal vegada es pot considerar virtut una exhibició de cinisme tan franca i desimbolta com la del sultà, que renuncia a eufemismes i subterfugis i es presenta tal qual. Ens fa palès, perquè no ens n'oblidem, el doble discurs –tortuós– de les potències occidentals, començant per la Unió Europea i els EUA, que d'una banda reiteren la urgència d'avançar en la descarbonització de les economies mundials i de l'altra segueixen fent reverències als inescrutables lobis de sultans, xeics i altres poderosos i sinistres personatges del Golf Pèrsic i els seus voltants. Personatges amb una preocupació pel canvi climàtic equiparable a la que demostren per la democràcia o els drets humans. Occident, mentrestant, els du la seva gran cimera sobre la qüestió perquè hi enganxin un missatge negacionista i una amenaça grotesca sobre les conseqüències de canviar, o simplement reformar, el model econòmic que per al sultà Al-Jaber representa el cistell de tots els ous. És una llàstima per tots els equips d'investigació i recerca de tants països que, en àmbits del coneixement molt diversos, duen a terme una feina important i rigorosa per afrontar el canvi climàtic (al mateix temps que no es descuiden de fer pedagogia sobre l'emergència climàtica entre la ciutadania i les classes dirigents) i que han de veure com els seus esforços es veuen enfosquits per les grolleres declaracions d'un rapinyaire.
Per altra banda, les paraules del sultà s'assemblen com dues gotes de petroli a les d'alguns pròcers que tenim molt més a prop. Això de tornar a les cavernes, o de tornar a circular amb una somera i un carro, o directament de tornar a passar gana (Xavier Trias dixit no fa gaire) és molt el llenguatge que fan servir els guardians del petroli nostrat, que no és altre que el turisme. Com que, a l'estat espanyol, la indústria turística es va construir durant la dictadura de Franco, en conserva diverses essències: entre elles l'autoritarisme, i també la falsa i alarmista disjuntiva entre dedicar-nos al turisme (i regar-lo amb tots els ajuts públics imaginables) o decaure i retrocedir econòmicament i socialment. La realitat és que no hi ha activitat econòmica tan contaminant, i al mateix temps tan absolutament improductiva, com el turisme.
