Sobre el parc de Jordi Vilamitjana de Girona

A la perruqueria habitual, prop de l’estació de tren d’alta velocitat de Girona, una tarda d’estiu tòrrid, el perruquer li pregunta a la meva filla a quina escola ha anat. Els sento de lluny, però ell li etziba: “Aquesta escola que dius és aquella que està tan mal col·locada al costat de la rotonda, oi?” I jo, que estava de vacances i en “mode mare”, no puc evitar connectar amb la deformació professional i reconec, internament, que l’ha encertat: l’escola hauria de fer barri, i hauria estat millor col·locar-la en un lloc de màxima urbanitat, amb millor accés a peu i en autobús que en cotxe, i amb bona connexió amb el parc i el riu, que voregen l’altre cantó del carrer. Que a la sortida de l’escola l’alumnat pogués córrer pel parc en lloc de pel mig d’un aparcament: mai no és bona idea ajuntar cossos petits impredictibles amb vehicles que pesen tones. Quan algú pregunta on és l’escola, la indicació és la rotonda, i no el pont, la rambla, el riu o les cases, la qual cosa indica que mentalment tothom entén que és un darrere i no una part estructural del barri. En aquest cas, el perruquer va fer una observació urbanística més perspicaç que la dels redactors del pla, que devien pensar més en el valor i la ubicació dels pisos que en la ubicació i forma de les reserves de sòl per a sistemes perquè els números del pla encaixessin. Però és que fer un tros nou de ciutat és molt difícil. 

La suma de comportaments predictibles o imprevistos fan de la urbanitat una condició difícil de dissenyar. Des dels qui condueixen autobusos fins als que regeixen bars, passant pels qui passegen el gos o les adolescents que tornen de nit a casa, tots tenen perspectives de la ciutat que sempre superen les previsions que poguessin fer els plans. La tècnica urbanística ha de saber anticipar aquests usos i voluntats, i no escatimar en desenvolupar el propòsit de les transformacions, però la llei d’urbanisme és implacable i obliga a concretar els plans amb dibuixos, quadres de superfícies i càlculs de cessions, reserves i aprofitaments que dificulten discutir sobre l’essència del planejament. Anem directes als dibuixos i als quadres; aquests documents tècnics acaben essent la base de la discussió ciutadana.

Aquests dies la polèmica urbana de Girona versa sobre el futur urbanístic del nou Hospital Trueta i els seus entorns. L’ajuntament ha presentat un pla que dibuixa uns blocs de pisos sobre un parc existent, i l’assemblea d’entitats acusa l’ajuntament de voler-ne treure un rendiment econòmic i desmuntar un parc que ja té uns quants anys. 

Hi vaig sovint, jo, a aquest parc. És a l’extrem sud de la ciutat, al final de Can Gibert del Pla i tangent a la zona “industrial” de Mas Xirgu. Escric “industrial” entre cometes perquè les parcel·les estan plenes de caixes de sabata que són restaurants de menjar ràpid, supermercats o cadenes de roba; de fàbriques, n’hi ha poques. És un tros de ciutat inacabat, amb els camps encara cultivats a l’avinguda de la Pau, on hi haurà d’haver el nou Trueta. I fronterer amb Salt, que té unes dinàmiques socials oposades al benestant Barri Vell de Girona. 

Hi ha edificacions promogudes per la Fundació del Patronat de la Santa Creu, amb uns jardins oberts a tothom i que tenen un potencial bestial. Cal dir que aquesta entitat privada ha construït més habitatges assequibles a Girona que la Generalitat o el mateix Ajuntament, quin mèrit. El barri té potencial perquè hi ha moltes zones verdes i pocs edificis alts, la qual cosa aporta molta llum a l’interior dels pisos i sol a les places, que sempre estan plenes de criatures. No és un barri afluent de Girona, però té una forma generosa, amb molt d’espai entre façanes i moltes cantonades interessants, plenes de balcons, terrasses i porxos.

Ja era hora que els debats urbans sortissin del confortable discurs sobre la gentrificació del Barri Vell. A mi no em sembla malament edificar sobre la zona verda i mantenir la riera Marroc sense construccions. Aquesta operació permetrà cedir sòl d’equipament perquè hi càpiga el nou Trueta, que estarà a cavall de Salt i Girona i completament envoltat de jardins. A Can Gibert i als voltants de l’Hospital de Santa Caterina hi caben més residents, que aportaran usos als comerços i obligaran l’ajuntament a tenir més cura de tots aquests solars buits i places que han de tenir més jocs infantils, més arbrat, i alguna mena de neteja periòdica. Una altra cosa és la forma que han de tenir aquests nous habitatges. Anticipo que crec que no han de ser blocs monolítics, sinó que estaria bé que tinguessin pisos en cantonada, amb molta façana i espai per fer-hi passar el verd. Podrien ser més aviat torres plurifamiliars que no pas blocs, i convindria que no privatitzessin les seves zones verdes, com va passar amb l’icònic edifici Urbis. No cal dir que substituiria les rotondes per cruïlles. Reivindico això; pensar en la qualitat urbana.