Pare i filla
La intel·ligència artificial i tot el que se’n pot arribar a derivar és una tema que m’inquieta. Em fa una mica d’angúnia reconèixer-ho, perquè em fa sentir gran i desplaçada. Encara recordo quan vaig fer els primers cursets per introduir-me al món d’internet i els cercadors, i sovint vaig tenir aquesta mateixa sensació.
Però si els experts diuen que som a les portes de la revolució més important de la humanitat des del neolític potser sí que hi ha raons per inquietar-nos: per si ens hi sabrem adaptar i per si els canvis que haurem de viure canviaran d’una manera definitiva i radical el món que coneixem.
He llegit que d’aquí unes dècades –poques– no necessitarem cap ordinador, perquè el nostre propi cervell es podrà connectar directament al núvol i tindrem accés a tot el coneixement sense necessitat d’haver-lo de buscar. La pregunta és òbvia: qui voldrà dedicar temps i esforços a estudiar, aleshores?
Ara mateix ja reconeixem sense vergonya que no sabríem fer una arrel quadrada, però ja ho fa la calculadora, o que no coneixem gens el territori perquè per desplaçar-nos ens limitem a programar el GPS i deixar-nos portar.
I quan tinguem accés directe al coneixement sense passar per l’estudi, sabrem relacionar conceptes, reflexionar, analitzar, aplicar el nostre sentit crític?
Sobre totes aquestes qüestions m’ha passat una cosa els darrers dies que, essent una bestiesa, m’ha aportat un xic de tranquil·litat de la manera més absurda. He vist un reel a Instagram d’un pare i una filla que experimenten amb una nova aplicació. El pare és jove i la nena deu tenir uns deu anys. Amb el mòbil a la mà, observen com l’aplicació va envellint a la pantalla el rostre del pare progressivament. Primer uns senyals d’expressió, pèrdua de cabells, arrugues més profundes, flaccidesa... L'home va passant de l’aspecte dels quaranta als seixanta, amb una imatge molt realista. Pare i filla riuen de l’aspecte que l’home va adquirint fins que arriba un moment que el pare jove ja té l’aspecte d’un avi venerable. Setanta anys, vuitanta... a la pantalla ja hi apareix un vellet. I, tot d’una, la nena canvia l'expressió, oblida el somriure i comença a somicar. Finalment arrenca a plorar, amb gran sentiment, i abraça el seu pare entre sanglots.
El pare deixa el mòbil i l’abraça, commogut. L’escena m’ha provocat dues reflexions. Per una banda, el consol de saber que per molt que progressi la intel·ligència artificial, mai no podrà reproduir el sentiment d’aquesta nena. I, per l'altra, l’agraïment per la vida que hem viscut, que ens ha permès veure envellir els nostres pares (en algun cas se’ns ha robat aquesta experiència) a poc a poc.
Si ja és dur veure com els pares, que van perdent facultats i adquirint limitacions, s’acosten inevitablement a la mort, imagineu com seria que això passés en un petit lapse de temps.
M’imagino que algú ja deu estar treballant en una aplicació que t’ensenyi l’aspecte que tindràs embarassada de vuit mesos quan tot just t’acabes de fer el test amb el Predictor.
Ens hem d’arrapar al ritme natural del pas del temps, però cada vegada ens ho posen més difícil.
