El pare de la Raquel

M’aturo al titular, llaminer, de l’entrevista al Mengem –el meu suplement preferit del món– a la còmica Raquel Hervás. L’entrevista és al Camarasa, de Francesc Macià, allà on abans hi havia la sabateria Padeví (un local tan bonic, que, si hi entres, et penses que ets a Nova York). El titular fa: “Per saber si un vi és bo s’ha de mirar la fondària del forat de l’ampolla”. Aquest “consell”, explica, l'hi va donar el seu pare: “Com més profund, més bo és el vi, perquè està fet perquè el sommelier l'agafi millor”.

Aquesta frase del pare de la Raquel, que ha sigut pagès i ha cultivat vinya, diu moltes coses sàvies. D’entrada, parla del valor que se li concedeix a l’ampolla, sense voler. S’ha fet un estudi, no fa gaire, en el qual es donaven dues ampolles buides a persones “no enteses” i els preguntaven quina de totes dues es pensaven que contenia el millor vi i, per tant, “més car”. Invariablement, sense voler, assenyalaven l’ampolla que pesava més. No ho feien conscientment. Seria l’equivalent, potser, als llibres de tapa dura respecte als de butxaca.

Que el pare de la Raquel pensi que si el sommelier pot agafar millor l’ampolla servirà millor, amb més cerimònia, aquell vi, també em sembla preciós, perquè ens diu coses del valor del servei. Ho fa des de la part de la terra. Ell pensa que aquell que ha plantat, podat, cuidat i collit embotella d’una determinada manera, per enviar un missatge a qui lleva el tap, l’ensuma, comprova que la copa estigui netíssima i, tot seguit, agafa l’ampolla posant-li el dit al cul, o potser no, que va a estils, i la serveix com cal.

Hi ha frases, com aquesta, que et fan pensar que coneixes qui les ha dit. Em sembla que el conec, el pare de la Raquel, polit, metòdic, potser murri, sabent el que val cada cosa. Que bé que em cau, aquest senyor desconegut, que ha transmès a la seva filla l’amor pel vi, unint, amb tota la naturalitat, dos mons: els que omplen les ampolles i els que les buiden.