El seu pare

Poques vegades es fa una pel·lícula amb el tren en marxa. És a dir, amb els personatges vius i els fets centrals pendents de ser jutjats. Que els protagonistes resultin versemblants i que la pel·lícula sigui entretinguda, malgrat saber-ne la història, és un èxit. Parenostre, la pel·lícula de Toni Soler i Manuel Huerga que s'estrenarà el 16 d'abril, fa pensar especialment en tot allò que no sabem o que potser no sabrem fins d’aquí a molts anys o potser no sabrem mai.

Per començar, caldrà veure fins on emergirà la veritat en el judici previst per al novembre d’aquest any. Serà especialment entretingut escoltar Jordi Pujol Jr. i les seves martingales. També saber quin va ser el paper d’una mare que sempre va confondre el país amb la propietat de la família, un país la realitat plural del qual ignorava.

La pel·lícula és una reconstrucció dels dies en què El Mundo, actuant com una corretja de transmissió de les clavegueres de l’Estat, va publicar que la família de l’expresident tenia diners a Andorra i les conseqüències sobre els Pujol, Convergència i l’opinió pública. 

A la catarsi familiar, Jordi Pujol hi respon amb una confessió expiatòria i explica en un comunicat que el seu pare va deixar-li diners a Andorra. Pujol es va responsabilitzar del desori, però no esperava el descens a l’infern social, potser només a l'infern dels remordiments.

En un determinat món, la deixa és comprensible o per alguns fins i tot justificable. Pujol és el pare de la pàtria que per la seva entrega al país hauria descuidat el benestar material de la família. Per protegir el futur, l'avi Florenci hauria deixat la família arregladeta amb un compte a Andorra. Jordi Pujol ha pagat la pena de permetre i protegir la corrupció del seu fill gran que, per extensió, beneficiava tota la família. 

Òbviament, en cap moment a ningú no se li acudeix regularitzar la situació. Per què? Amb tot el que el país li deu? I així l’hereu capitaneja el sector negocis amb la incomoditat i el silenci d’alguns. Quantes maletes van portar insignes prohoms cap al partit i empreses afins? Quants diners es van desviar per mantenir el tren de vida de l’hereu? Quantes operacions públiques es van fer beneficiant empreses que no haurien guanyat concursos públics o a les quals posteriorment es cobrava el "favor"?

La complexitat del cas Pujol està en els molts matisos amb què es construeix el relat d’aquests últims anys, però també de tota una vida dedicada a la política. El Pujol president ha de tenir el reconeixement de la feina feta. El mèrit d’haver creat per a alguns i recuperat per a uns altres l’ambició nacional, d’haver posat algunes de les bases més importants per a la descentralització de l’Estat, d’haver estat un factor d’estabilitat. Però, alhora, el Pujol polític també és el del 3% maragallià i el de la deixa.

Quan els líders creuen que el país està en deute amb el seu sacrifici, comença el camí de la decadència. Quan es demana als Mossos que passegin el gos, s’acaba amb un creixement exponencial de l’abús de poder que porta a la manipulació de la contractació pública i les finances irregulars del partit. Algunes persones van alertar-lo sense èxit, com Miquel Roca, Artur Mas i Joaquim Triadú. El poder de Pujol era excessiu i avui, que ja és una altra persona, és capaç de reconèixer que el seu poder va ser excessiu. 

El cas Pujol va ser fruit de l’operació Catalunya organitzada per l’Estat per posar fi al procés independentista, però la fortuna dels Pujol existia i el finançament irregular de Convergència i l’ambient de silencis i negocis entre uns quants, també. Potser mai sabrem quina és la lectura sincera del Pujol asserenat de la culpa. A les memòries publicades fins avui els falta una part fonamental. 

La pel·lícula Parenostre és també fruit de la catarsi a Catalunya. Jordi Pujol va advertir en el seu moment que quan s’agitaven les branques d’un arbre podia caure més d’un niu. Així va ser, però no sembla que a Espanya s’hagi de fer la pel·lícula sobre la monarquia o la família Aznar. Continuarem observant la campanya mediàtica i política de restitució pública de l’emèrit després de l’èxit de l’operació per salvar la monarquia amb Felip VI i l’hereva que juga a fer el soldat sense haver passat per la universitat.

Només uns quants juristes i intel·lectuals esperen l’evolució d’una querella contra Joan Carles per cinc delictes fiscals presumptament comesos quan ja no tenia la inviolabilitat del càrrec. 

Amb el Procés i la guerra bruta han caigut algunes màscares. La pregunta ara és si han canviat també els estàndards de tolerància de la societat espanyola amb la corrupció o només els de la catalana.