Que pareixin les estrangeres

La meva germana va néixer un 30 de desembre, cosa que els que l’esperàvem sempre li vam retreure: si s’hagués esperat una mica hauria pogut arribar al món les primeres hores de l’1 de gener i hauria guanyat aquella absurda carrera per convertir-se en la primera nena de l’any i s'hauria fet famosa. Sí, nosaltres volíem ser captats per les càmeres al voltant dels pares i la nostra germana i que el titular fos "La primera nena de l’any es diu El Hachmi". Quina normalitat tan meravellosa, la nostra, quan encara no ens havien dit prou vegades que no som d’aquí i ni ens havia passat pel cap la possibilitat de ser exclosos d’una competició del tot aliena a les estructures socials de la discriminació. No teníem ni la més remota idea que entre els espectadors que rebien les notícies dels primers de l’any ja hi havia qui trobava que si un nadó no podia demostrar credencials sanguínies de catalanitat no podia ser considerat català o catalana. No imaginàvem que el nostre somni innocent de notorietat era el pitjor malson de Marta Ferrusola, que s’hauria posat les mans al cap si la nostra germana hagués nascut un dia més tard. I ara! Una mora, la primera catalana de l’any? No sé si el fet que fos una nena ben rossa i blanca de pell hauria calmat les preocupacions de la primera dama nostrada.

En la qüestió de la maternitat de les immigrants i les seves descendents ens trobem amb el fet que la societat ens envia dos missatges contradictoris que ratllen l’esquizofrènia: d’una banda, ens arriba un retret implícit o explícit pel fet de tenir molts fills. No es poden imaginar quantes explicacions hem hagut de donar per una natalitat que a molts els resultava insultantment alta. De vegades he tingut ganes de preguntar: i quants fills ens és permès de tenir per no despertar sospites de ser agents del reemplaçament demogràfic? Quan és que ens hem passat? O seria desitjable que no fóssim mai fecundades? Posats a fer, per què no ens esterilitzen? Em fa la sensació que, per a alguns, aquesta seria l’única solució que apaivagaria les seves angoixes de desaparició genètica de la catalanitat. Jo, per si de cas, i després de pensar-m’ho molt, em vaig quedar amb dos plançons. I no sé si vaig fer ben fet, tenint en compte l’altre missatge recurrent: que les immigrants ajudarem a frenar la caiguda demogràfica, que la societat ens necessita per contrarestar l’envelliment gradual d’aquesta societat. Ah, molt bé, molt bonic: la proposta suposadament integradora i contrària als discursos racistes i xenòfobs és que les immigrants tinguem els fills que no volen tenir les autòctones, que ens convertim en les reproductores oficials del regne.

Ni els uns ni els altres tenen en compte un factor decisiu en aquest tema: la voluntat de les dones i la capacitat que tenim, des que disposem de mitjans eficaços per controlar la natalitat, de ser sobiranes dels nostres ventres. Cosa que tampoc tenia present el president algerià que va sentenciar que els musulmans conqueririen Europa amb el ventre de les seves dones. Donava per fet que no hi tindríem res a dir, nosaltres, i que seguiríem tancades en la presó de la maternitat forçosa i ineludible. Si hagués vist, com jo, com senyores analfabetes que amb prou feines havien sortit del poble s'apanyaven per aconseguir la pastilla, com les amagaven entre els replecs de la roba ben plegada dins dels armaris si els marits les preferien embarassades una vegada i una altra no hauria llançat una frase tan lapidària que ara fan servir precisament els que consideren estrangers els nostres fills. La meva àvia va tenir deu criatures, la meva mare sis, jo dues i encara gràcies. O sigui que no confieu que siguin les immigrants les que assumeixin les tasques reproductives perquè el canvi demogràfic és imparable i global i és fruit de la nostra voluntat com a dones, més poderosa que les pors dels uns o la instrumentalització dels altres.