Pares com els d’abans
La selectivitat té revolucionat aquest mostrari de vanitats que són les xarxes socials. Ja no tant pels mateixos xavals que s’examinen com pels pares, els qui publiciten les proves dels seus petits com si es tractàs del fet més transcendent de la seva vida. De la d’ells, no de les dels seus fills. Als joves se’ls permet tot, que creïn fils amb mems del micromón dels exàmens o que sofreixin amb ansietat per un tràmit menys complicat del que aparenta. Gairebé el 95% de la gent aprova la Selectivitat. Si has passat el Batxillerat, molt mal dia cal tenir per formar part del 5%. Als pares, però, no hauríem d’aguantar-los segons quines beneitures.
A Twitter (això de X ho deixam per al porno) un usuari acumula milió i mig de visualitzacions burlant-se d’aquests progenitors helicòpter i angoixats pels exàmens dels seus fills. “El meu pare no em va portar en un tot terreny amb els cristalls tintats com si jo fos Taylor Swift. Ni va quedar amb mi a la porta de la universitat donant-me massatges a l’esquena com si jo fos un esportista d’elit. Els meus pares no van anar ‘a celebrar’ la Selectivitat amb mi a un restaurant car com si hagués tret [l’oposició de] Notaries. Els meus pares eren normals”. I he rigut perquè el meu pare és també dels d’abans. En cap moment es va oferir a acompanyar-me a la UIB. I, tirant la vista enrere, em sembla perfecte. De la mateixa manera que mai no em va prohibir sortir de nit i es va limitar a dir-me: “Confii en tu, no en els altres. Torna quan vegis que ja no hi ha res a fer al carrer. I no em cridis perquè vagi a cercar-te enlloc”. I això vaig fer. Cercar-me la vida; intentar ser autònom, autosuficient, resolutiu i no pretendre que el meu pare visqués la seva vida a través de mi.
Per descomptat, a l’enginyós de Twitter li han dit el nom del porc perquè celebri que els seus pares fossin “negligents” o que “no mostrassin gens d’interès pels estudis del seu fill”. No crec que en sigui el cas. Són altres maneres d’educar, millors en uns aspectes i pitjors en uns altres, supòs. Jo només li veig avantatges i vull creure que encara existeixen pares com els d’abans. Dels quals, fregant nosaltres la majoria d’edat, no necessitaven tractar-te o protegir-te com a un nin de xumet perquè sabessis que donarien la vida per tu. Jo, per descomptat, no hauria volgut ni un massatge a l’esquena ni un cotxe amb cristalls tintats. Preferesc que en acabar els exàmens simplement em digués: “Ha anat bé, fill? Me n’alegr”.
