S’han reeditat, en edició trilingüe, italià, francès i anglès, les Dieci tesi per l’educazione linguistica democratica, redactades l’any 1975 pel filòleg i comunista Tullio De Mauro. En nota introductòria s’informa d’una traducció al grec i n’anuncien les castellana i alemanya.
Podeu trobar la plagueta a 5€, ISBN 978-88-7853-194-9. També és fàcil baixar d’internet l’original italià.
Els enunciats de les tesis són: 1. La centralitat del llenguatge verbal. 2. El seu arrelament en la vida biològica, emocional, intel·lectual, social. 3. Pluralitat i complexitat de les capacitats lingüístiques. 4. Els drets lingüístics en la Constitució (italiana). 5. Caràcters de la pedagogia lingüística tradicional. 6. Ineficàcia de la pedagogia lingüística tradicional. 7. Límits de la pedagogia lingüística tradicional (amb sis límits). 8. Principis de l’educació lingüística democràtica (amb deu principis). 9. Per un nou currículum dels ensenyants. 10. Conclusió.
L’eix central és la primacia, en origen i final de l’aprenentatge, del llenguatge oral, aquell que constitueix la parla del comú de la gent, per descavalcar la jerarquia en l’aprenentatge del llenguatge escrit, enunciat per l’Autoritat, tradicionalment fixat en les convencions ortogràfiques i la gramàtica i, per tant, en l’especialització dels mestres i en l’ensinistrament autònom de la llengua com a fi en si mateixa. A la proposta democràtica, al contrari, llenguatge vol dir socialització. Tots els moments de la vida escolar i totes les formes simbòliques, verbals i no verbals, són cridats a convertir l’expressió verbal en condició i resultat de la socialització dels infants. De Tullio ho explica així:
“La vella pedagogia lingüística era imitativa, prescriptiva i exclusiva. Deia: ‘Ho has de dir sempre així i només així. La resta és error’. La nova educació lingüística (més àrdua) diu: ‘ Ho pots dir així, i també així, i també pot dir-se, i es diu, així, encara que sembla error o anomalia; i el resultat que obtendries en dir-ho així o aixà és aquest... La vella didàctica lingüística era dictatorial. Però la nova no és en absolut anàrquica: té una regla fonamental i una brúixola; i la brúixola és la funcionalitat comunicativa d’un text parlat o escrit i de les seves parts, segons els interlocutors reals als qui efectivament se’l vol destinar”.
Al mateix temps que es publicaven les Tesis, Agustín García Calvo, expulsat de la seva càtedra de llatí i exiliat a París, escrivia Del Lenguaje, diàleg publicat en llibre poc després amb l’encapçalament: “Este tomo se consagra a la memòria de Salvador Puig Antich y de Heinz Chez, sus contemporáneos”, i la plagueta Qué es el Estado, amb un memorable capítol sobre la Llengua normativa com una de les condicions constitutives del poder alienador de l’Estat. Diu García Calvo:
“El Centro de distribución de la unidad [és a dir, de la conversió de la gent en suma d’individus] es lo que se llaman las Academias Nacionales de la Lengua o algún titulo por el estilo: donde se trata de imponer como hablada por la gente una lengua escrita, de tal modo que esta lengua, oficial y única, sea el deber o la norma de la lengua hablada; llevándose así al extremo la inversión de la verdad de las relaciones entre pueblo y lengua; que si antes del Estado era el pueblo desconocido el que mandaba en cierto modo en la lengua, sin darse cuenta de ello, bajo el Estado, en cambio, y sobre todo con Academia Nacional, se le hace al pueblo ‘desde arriba’, esto es, desde el Centro, que sepa cómo se debe hablar, que es según la ley dictada por las autoridades de la lengua escrita. Ese pueblo que acata tal es ya, naturalmente, no pueblo, sino número [de millones] de almas del Estado”.
En arquitectura es coneix un cas similar de segrest del saber popular, retornat com a norma imposada: Eugène Viollet-le-Duc (1814-1879), arquitecte francès, de qui Gaudí, Wright i Le Corbusier eren àvids lectors (Le Corbusier va comprar un llibre de Viollet amb el seu primer sou). Viollet va recórrer tot França, dibuixant i amidant esglésies medievals. Creia que existia el Gòtic, un sistema tancat i complet, un llenguatge normatiu, deduïble per l’anàlisi lògica i constructiva dels edificis construïts. Els edificis construïts eren tots ells, segons Viollet, erronis i imprecisos, per haver-se fet sense coneixement de la norma. Viollet, amb la deduïda llengua gòtica a la mà, es va posar a corregir, modificar i acabar nombrosíssimes construccions, tal com aquestes havien de ser, i no tal com les havien fet els incultes mestres d’obra. El resultat de la intervenció de Viollet va ser la destrucció de l’arquitectura medieval francesa.
Al costat de Viollet caminaven els filòlegs, però ells encara no han rebut el descrèdit que ha caigut sobre Viollet. A l’Estat li és més útil la Llengua que l’Arquitectura.