I si parlam de la digitalització a les aules?

El report de la Unesco, Tecnologia a l’educació, publicat el passat juliol és un advertiment molt seriós contra el discurs consistent a dir que el futur de les aules passa per omplir-les de pantalles. La recerca arriba a una conclusió amb poc marge per al dubte: hi ha molt pocs indicis sòlids del valor afegit de la tecnologia digital a l’educació. I afegeix encara més llenya: molts d’aquests indicis provenen d’aquells que ens intenten vendre la tecnologia. 

Aquest estudi hauria de ser un toc d’alarma per als responsables educatius i que cal fer un replantejament de la qüestió. Ningú nega els efectes de la tecnologia digital en molts aspectes de la vida quotidiana i cal educar els alumnes en la seva pràctica, però això no vol dir necessàriament que se’ls hagi d’ensenyar d’una manera tan determinant per mitjà de la tecnologia digital.

La Llei d’educació de les Illes Balears en l’exposició de motius diu que “l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, que s’ha inserit de manera quotidiana en la societat, condiciona la manera de comprendre la realitat i de participar en la vida social. Així, una educació per al segle XXI també ha d’incloure la competència digital, amb accés per a tot l’alumnat…”. Com no podia ser d’una altra manera, la Conselleria d’Educació s’apuntava al carro d’aquesta suposada “modernitat” d’una manera acrítica i sense preveure’n els efectes.

Al web que parla dels pressuposts per al 2024 llegim que la Conselleria treballa “en la implantació de la digitalització a les aules dels centres educatius per donar compliment al Pla d’acció d’educació digital 2021-2027 que marca la Unió Europea”. S’ha previst una inversió de 8 milions d’euros per a la formació del personal docent i la creació de noves aules digitals.

Un país que és tot un referent com Suècia va sorprendre tothom quan va anunciar que posava fre al pla de digitalització de les aules. La ministra d’Educació donava la culpa a les pantalles de la caiguda en el nivell de comprensió lectora. Reconeixia que ha estat un experiment sense cap mena de crítica, que s’ha considerat bo per si mateix.

En un article publicat a l’ARA Balears l’1 d’abril de 2023, Nanda Ramon ens advertia de com el capitalisme ha entrat a l’escola i de la irrupció de Google als centres escolars de les Illes Balears. S’hi referia com a “despenalització del capitalisme a l’escola”, amb els antics entorns virtuals lliures i segurs sacrificats a l’altar de Google, a major glòria d’uns interessos no gaire clars. “Ara tot és comprat a can Google” i el que és encara més perillós: una gran part de la comunitat educativa veu aquesta multinacional com un servei públic. 

Diverses veus han començat a qüestionar aquesta hegemonia de la tecnologia digital, ben a prop de ca nostra. Marta Cardona, mare i docent de Menorca, una de les portaveus del moviment contrari a la digitalització, feia aquestes declaracions al diari Menorca: “Les famílies ens sentim desbordades”. Un total de 220 persones demanaven replantejar el relleu dels llibres per ordinadors a les aules.

Cardona manifestava que no estan en contra de les noves tecnologies, però aclaria que “s’han inoculat d’una manera tan transversal en totes les assignatures que això agreuja l’addicció dels nostres fills a les pantalles”. La primera passa es va fer el 2018 amb la substitució dels llibres de text per Chromebooks, útils durant la pandèmia. A Eivissa fa poc s’ha constituït la plataforma Aixeca es cap.

Un altre col·lectiu que pateix la digitalització és el professorat, obligat a haver d’acreditar en un termini curt la seva capacitació digital docent, perquè així ho mana la Unió Europea i la quantitat ingent de recursos que s’hi destinen. Per això, a més d’estar saturat de feines burocràtiques i de l’enrevessada avaluació de la LOMLOE, treu la llengua mentre fa cursos a escarada de les sis àrees que ha de dominar de les habilitats docents.

No hi ha dubte que cal una reflexió.