ProfessorAquest any no hi ha festes. La pandèmia imposa agenda, i les autoritats, amb bon criteri, no se la volen jugar. En el cas de Palma, davant l'increment dels casos i el perill de col·lapse dels serveis sanitaris, l'Ajuntament va suspendre ara fa dies les activitats culturals i esportives associades a la revetlla patronal. La festa, doncs, s'ha reduït fins a la mínima expressió digital. Però la situació d'excepcionalitat que imposa la covid-19 no ens pot fer perdre la perspectiva.
El món, malgrat que ho paregui, no s'acaba, i nosaltres sortirem d'aquesta. L'any vinent de ben segur que tornarem a celebrar Sant Sebastià... i no sorprendré a ningú si dic que serà, com cada any, una mescla de concerts enllaunats i torradores. I és que, siguem sincers, la diada palmesana és un poc cutre. Potser la revetla només és el reflex d'una societat incapaç, desvertebrada i amb una baixa autoestima.
Però alguna cosa es mou. Per posar-li ànima, ja fa anys que sorgeixen propostes populars molt interessants. Em refereixo, per exemple, a la Confraria de Sant Sebastià, el col·lectiu Orgull Llonguet i els diferents foguerons que impulsen persones i associacions de veïns. Algunes d’aquestes iniciatives tenen una llarga trajectòria. Record que el 1997 un grup d'entusiastes organitzaren el primer Sant Kanut. Aquests concerts es varen consolidar durant quasi vint anys com un punt imprescindible per als aficionats al punk, el reggae i altres estils musicals que no sonaven normalment a les places a càrrec de l'Ajuntament. Alguns anys després, i en paral·lel, sorgí la Coordinadora de Festes Populars, que entre el 2009 i el 2012 organitzà concerts, paelles i xerrades. Avui, el testimoni l'ha recollit la gent que organitza el Sent Sa Bèstia. A la darrera revetlla prepandèmica, el passat 2020, organitzaren diversos concerts i activitats per a tots els públics a tres places de Palma fora del recorregut oficial.
Ara bé, sens dubte, allò que ha marcat un abans i un després en l'esperit festiu de Palma ha estat el boom de les confraries. El 2013 s'inicià el sinuós camí amb la creació de la de Sant Sebastià, caracteritzada pel seu mocador verd, el seu subrealisme i els pasos de processó. Al poc temps la seguí Orgull Llonguet, amb un alt grau de consciència social, el lema 'A Ciutat feim poble' i el seu mocador groc. A poc a poc n'han anat sorgint d'altres, com les de la Salut i la Galàctica. Avui ja són quasi quaranta, i des del 2019 s'aixopluguen sota l'Obreria, que cerca cohesionar el ritual i impulsar la participació. Cada vegada es sent més el crit confrare: "Sant Antoni telonero, visca Sant Sebastià!".
Cal tenir clar que aquesta maror festiva no és genuïnament urbana. De fet, empelta amb les noves festes que han anat sorgint als pobles de Mallorca des de les darreries del segle passat (Vilafranca, Sineu, Petra, Sencelles, Felanitx...). Marcel Pich, antropòleg polifaceta, ha estudiat en profunditat aquest fenomen al llibre Les neofestes a Mallorca. Gimcanes, senyeres, déus pagans i mobylettes (Lleonard Muntaner, Editor). En aquest treball, afirma que la majoria d'aquestes iniciatives surten de la base i al marge de la institucions. Així, considera que fan una apel·lació a la idea de tradició: per criticar-la, reivindicar-la o modificar-la, alhora que també són la resposta a la massificació i estantissament que han sofert bona part de les revetlles en els darrers anys.
Ja sigui a Palma o la Part Forana, aquestes experiències són una mostra més que la nostra societat és ben viva. I és que els mallorquins som una gent capaç de reinventar-nos en formes i expressions culturals noves però ben arrelades dins la cultura pròpia. Construïm unes tradicions que (re)defineixen la nostra identitat des d'allò local i que es creen, recreen i es modifiquen al ritme que evoluciona el país. Són foguerons, concursos, dinars, curses populars, cercaviles, festes en bars i concerts… manifestacions que alguns titllen d'alternatives -i que lamentablement aquest any resten ben amagades!-, però que de fet són la forma més autèntica de festa: aquesta que organitza la gent, allunyada de l'encotillament institucional. Al cap i a la fi, en aquesta illa, aquests espais són un dels pocs on ens podem permetre exercir de manera subtil i desacomplexada la nostra condició de membre de la comunitat illenca. Facem, doncs, un país de bauxa, xarangues i caparrots!