Parlar de l’Afganistan o no?
Fa un temps, una amiga em va dir que el problema de la quantitat d'informació que tenim al nostre abast és que ens crea la sensació de saber massa de tot, però, alhora, tendim a no aprofundir en els temes. Així, aquest estiu hem passat de ser expertes en esports olímpics a parlar de l'Afganistan com si fos part de la nostra quotidianitat. Defenso (per descomptat) la llibertat d'expressió, però també em sembla perillós que qualsevol pugui dir-hi la seva en qualsevol cas. M’explico.
Fa uns anys el meu pare em va confessar per què s'havia decidit a ser un expert en el tema de raça, racisme i història de la negritud, i és perquè li havien fet una pregunta que no sabia respondre. El meu pare, sent molt jove, va donar la seva opinió, però va començar a desenvolupar un criteri.
Aturem-nos un moment, perquè aquí hi ha el quid de la qüestió: no és el mateix una opinió que un criteri. D'opinió, tots i totes en tenim; de criteri, no necessàriament. Una opinió és allò que pots donar sobre un tema, sigui quin sigui, fins i tot sense haver-ne sentit a parlar abans d'aquell mateix instant. Per exemple, si jo anés a un restaurant on fusionen la cuina australiana i la xilena i mai he menjat una cosa semblant, podria parlar de si a mi m'havia semblat bona, de quin gust tenia, i podria comparar el que hagués tastat amb altres experiències gastronòmiques, etc. Però això seria una opinió.
Si, en canvi, jo anés a veure una obra de teatre que parla de diversitat i després digués què en penso, en realitat estaria donant el meu criteri. És a dir, com a creadora d'arts escèniques i activista antiracista tinc prou informació i coneixements previs per tenir una mena de taula de barems a la qual anar per avaluar l'obra esmentada. No n'hi ha prou amb el gust personal, que seria el cas del restaurant.
Amb el tema de l'Afganistan passen, llavors, dues coses. La primera, que assumim les opinions com a criteris sense que ho siguin. La segona, que estem ignorant que la realitat afganesa, en general, ens arriba filtrada per una sèrie d'emissors que en molts casos, a la vegada, no han tingut mai una experiència prèvia amb el tema o cap mena de relació directa o indirecta.
Fa uns dies hi va haver una breu polèmica sobre l'opinió emesa sobre la situació de les dones afganeses des d'un perfil feminista eurocentrat i fet per dones caucàsiques. El tema de la repressió de les dones a l'Afganistan és innegable (heus aquí la meva opinió) i nombroses activistes musulmanes n'han parlat (amb criteri), però el moll del conflicte és que l'avaluació d'assumptes concrets com l'ús del hijab partia, en el cas del perfil de què parlo, de la vivència i mirada de les feministes caucàsiques. Aquí, llavors, segons el que he explicat de la diferència entre opinió i criteri, potser el més interessant hauria estat donar difusió al que havien de dir les activistes musulmanes i apartar-nos del centre del debat.
L'exercici de deixar de dictar opinions com si fossin criteris, entenc, pot ser dolorós i requereix una humilitat que potser no hem practicat gaire, però també podria ajudar a construir una societat més equilibrada i plural. Sí, Europa no està acostumada a callar i a deixar parlar altres col·lectius, però resulta paradoxal perquè fins i tot dins del mateix continent, i dels països que el constitueixen, no és el mateix el que opini el sud del que digui el nord.
Sí, ja ho sé... Deveu estar pensant que estic defensant la censura, i no és així, res més lluny de la meva visió de món i ideologia. El que estic defensant és que deixem d'assumir que les nostres opinions són criteris. Amb la democratització de l'accés a l'emissió d'informació que ens han regalat les xarxes socials, hem caigut en la trampa d'equiparar una cosa amb l'altra. Pensem que les nostres opinions són vàlides sempre... i ho són, però no són un criteri.
Així doncs, us convido a seguir opinant amb els vostres amics, fins i tot a les xarxes, que per això són vostres, però amb la consciència i la responsabilitat que implica. I, sisplau, si a la taula del bar on parleu de l'Afganistan hi ha una persona amb alguna cosa a dir, aparteu-vos del centre i aprofiteu per aprendre del seu criteri.
