"Igual que amb el toreig, crec, no es pinta amb idees. El quadre ocorre molt més enllà de les idees, contradient-les, i fabrica idees. Per això arts tan silencioses produeixen tantes paraules. En això s'assemblen la pintura i els toros: en la verborrea que les acompanyen, com si el seu propi silenci fos tan insuportable que necessités pasdobles i pàgines infinites"
Miquel Barceló, Notes per a una xerrada sobre toros a Sevilla, 1991
Ara que ningú compra quadres i tot és minimalisme i parets blanques, el cartell que Miquel Barceló ha fet pels 125 anys del Barça pot tornar-nos a injectar una mica de la modernitat perduda. L'art modern ha estat molt important per a la identitat de Catalunya. El colonialisme sempre vol matar la llengua perquè és el cor de les nacions, i no cal explicar per què el franquisme va ser un desastre per a les lletres. Però la naturalesa no verbal de la pràctica va ajudar a fer que els nostres pintors s'escapolissin i poguessin mantenir la cultura catalana en un diàleg de tu a tu amb els més grans del segle XX. Miró, Dalí o Tàpies van ser genis universalment reconeguts que empeltaven la mirada catalana amb l'avantguarda més absoluta del seu temps. Avui que sembla que la teca política només es troba als llibres o a les pel·lícules, està molt bé que el Barça serveixi d'excusa per recordar que la nostra tradició pictòrica continua vivíssima en algú com Barceló. L'art fa aquesta cosa estranya que interromp el flux de l'actualitat i de les modes i ens permet jutjar el present des d'un temps i un lloc altres. El quadre de Barceló és bo perquè obre una escletxa per parlar, i per això tothom n'està parlant tant.
El primer que diu el quadre és que el Barça malda per continuar sent més que un club, i que, malgrat tot, encara ho és. Una altra manera de dir-ho és que és impensable que un bon artista faci un quadre per al Reial Madrid. La tradició de l'art modern és la d'anar a la contra i obrir el camí per al que manca, i l'únic que un pintor podria fer amb un club-estat és propaganda dels poderosos. Que Barceló hagi pogut crear una imatge excel·lent demostra que el Barça encara gaudeix de pedigrí contracultural. No cal dir que el club que presideix Jan Laporta és un negoci tan hipercapitalista com els seus adversaris de la Champions i que posar-se romàntic fa una mica de riure, però continua havent-hi una oposició a cert tipus de joc, una identificació amb la catalanitat, i el club continua sent propietat dels seus socis. Jo diria que si el Barça acaba tornant-se una societat anònima, el cartell del 150è aniversari ja no podrà ser una obra d'art.
La polèmica al voltant del quadre de Barceló és un exemple immillorable del poder polític de l'art. La nostra dieta mediàtica és molt més homogènia del que sembla. Ens exposem a una torrentada infinita d'informacions i d'imatges, però en el fons totes són iguals perquè estan constrenyides per la llei de l'oferta i la demanda i només ens parlen del que està passant ara i aquí. En canvi, el gest fonamental del bon artista contemporani és rebutjar aquesta obligació d'agradar. Naturalment, cal fer-ho amb gràcia, i la paradoxa és que la ruptura ens atrau tant que ens acaba agradant més que la repetició. Això també explica per què els artistes són tot el contrari del que diu el tòpic, molt poc de geni boig i molt d'estrateg que coneix profundament el nostre temps. La imatge trencadora no surt mai d'una pulsió inefable, sinó d'un treball duríssim per detectar quines formes estan gastant-se i saber trobar formes alternatives que posin en suspensió el gust establert. El nostre ull esperava certes coses de la idea de cartell: esmicolant-les, Barceló ens fa sentir les pessigolles de quan sembla possible tornar a començar.
Comparant-lo amb els cartells-quadre que Tàpies i Miró van fer pels 75 i els 100, tenim un curs accelerat sobre l'evolució de la cultura. Amb la presència de símbols i abstraccions, Miró i Tàpies representen una modernitat més idealista i lingüística, l'esperança que amb un bon discurs podrem reordenar la realitat. En canvi, l'home de traç gamberro fet d'animalons i colors intensos representa el desig de desfermar la vida, deixar de contemplar les coses per penetrar-les. Sensible als nostres temps, l'obra de Barceló expressa la manera com avui sospitem de la racionalitat en què havíem confiat abans, el fet que cada cop més veiem la raó com un instrument que les institucions i els poders fan servir per controlar-nos. Barceló capta aquest ambient i pinta forces crues i atàviques per resistir el leviatan polític i social: contra els algoritmes, gambes i sargantanes.
Evidentment, la meva interpretació és una com qualsevol altra. Però la simple possibilitat de sortir de la inèrcia del dia a dia gràcies a una imatge és el millor resum del que fa l'art. Esclar que per fer servir aquest poder cal acostar-se a una tradició una mica esotèrica, però, per sort, i tal com demostra Barceló, la catalana és excepcional.
