Parlem clar sobre l’assetjament a Twitter

Elon Musk es convertirà ben aviat en el nou propietari d’una xarxa social que té 217 milions d’usuaris al dia. No ha parlat gaire dels seus plans perquè el negoci funcioni, però una cosa ha quedat molt clara: està preocupadíssim per la manera com parlem en aquesta plataforma i, pel que sembla, té la intenció d’anul·lar algunes de les normes de moderació de Twitter i autoritzar-hi qualsevol discurs que sigui legal.

“La llibertat d’expressió és el fonament d’una democràcia que funcioni bé, i Twitter és la plaça pública digital en què es debaten temes vitals per al futur de la humanitat”, va dir quan va anunciar l’acord. Musk es vanta de tenir una sana tolerància davant les crítiques. “Espero que fins i tot els meus crítics més ferotges continuïn a Twitter, perquè això és el que vol dir la llibertat d’expressió”, va piular.

Però la retòrica dels absolutistes de la llibertat d’expressió com Musk confon l’assetjament amb la crítica. He sigut objecte de les dues coses en les meves dues dècades com a escriptora d’articles d’opinió, i hi ha una important diferència entre l’una i l’altra.

Per exemple, fa un parell de setmanes un excol·lega de Musk a PayPal, Keith Rabois, em va dir ximple en un tuit perquè vaig opinar que eliminar les normes de moderació seria dolent per a Twitter com a empresa. No és una crítica gaire refinada, però tampoc es pot considerar assetjament.

Però també he rebut amenaces de violació, cartes anònimes al meu domicili, comentaris amenaçadors sobre la meva família i tota mena d’insults misògins que no es poden publicar, quan he expressat la meva opinió sobre qualsevol tema, des de l’avortament fins a les pràctiques de contractació de les empreses emergents o sobre qui hauria de ser el pròxim James Bond. Ni tan sols cal que escrigui res especialment provocador; una vegada vaig rebre una violenta amenaça per una columna en què explicava per què no estic d’acord amb el mètode de l’Oficina d’Estadístiques Laborals per calcular l’índex de preus al consum.

Aquestes experiències no són gens infreqüents entre les dones i les minories que fan sentir la seva veu, a Twitter i en altres llocs; i a mi m’han assetjat molt menys que a d’altres. Passa contínuament. Les actuals normes de moderació de Twitter no ho poden impedir del tot, però s’han dissenyat per mitigar-ho. La plataforma exigeix als usuaris que es comprometin a complir unes condicions de servei que prohibeixen determinats tipus de discurs, en particular l’assetjament. També disposa d’unes normes de moderació per combatre la desinformació. El valor d’aquestes mesures no sempre és evident per als poderosos com Musk, perquè si a les xarxes ets un home blanc, tens moltes menys probabilitats de rebre una amenaça de violació, i també estàs molt protegit davant de la possibilitat de violència al món real.

Musk insisteix que les normes de l’empresa són massa restrictives. Però aquí no parlem de la llibertat d’expressió en el mateix sentit que a la Primera Esmena, en què es garanteix que l’estat no pot censurar els ciutadans. El que Musk sembla buscar és una mena d’autorització infinita per dir gairebé qualsevol cosa i a qualsevol lloc. És una definició absolutista de la llibertat d’expressió segons la qual les empreses estan obligades a deixar que es continuï veient a les plataformes tot el que pugui perjudicar els seus usuaris o els seus negocis, perquè qualsevol limitació és una censura de facto, i la censura de qualsevol tipus és pitjor que les conseqüències del discurs d’odi, l’assetjament i la desinformació.

Salta a la vista que carregar-se les normes que restringeixen el discurs d’odi segurament afectarà a les dones i les minories molt més que no pas als homes blancs com Musk i, a diferència d’ell, la majoria de les víctimes d’amenaces i assetjament no es poden pagar una seguretat privada. Les regles de Twitter ja permeten ara un ampli ventall d’improperis, molts dels quals entren dintre d’una zona grisa entre l’insult personal i l’assetjament.

Què és exactament el que, segons ell, no es pot dir a la plataforma? La veritat és que no tardem gaire a descobrir-hi teories sobre el racisme científic, arguments sobre la inferioritat intel·lectual de les dones, antisemitisme, la defensa del supremacisme blanc i comentaris transfòbics, que continuen presents a la plataforma fins i tot amb les normes actuals. És fàcil concloure que el discurs prohibit que Musk defensa és encara pitjor.

Tot això ja és un argument moral i ètic per mantenir les normes de moderació, però el més desconcertant de la croada de Musk és que costa entendre quin benefici empresarial comportaria el fet d’eliminar-les. En aquest moment, la demografia de Twitter té un biaix masculí. Si vol fer créixer encara més el negoci i augmentar-ne la rendibilitat, com sembla que és el seu objectiu, ha d’arribar a nous sectors. Convertir la plataforma en un entorn hostil per a les dones i les minories no en propicia l’expansió, tret que es cregui que els usuaris més valuosos són els homes blancs que es decanten pel conservadorisme i que cada vegada n’hi ha més, d’homes d’aquests, una idea que les tendències demogràfiques no confirmen.

Si de cas, el que l’historial de Twitter indica és que, quan la plataforma es mostra més oberta a una gran diversitat de sectors, la base d’usuaris creix. Quan, el gener del 2021, van expulsar-ne el pitjor trol de tots, Donald Trump, el percentatge d’adults seguidors de les xarxes socials que es declaraven usuaris de Twitter va pujar, segons alguns estudis, un 21%. (Trump diu que no té previst tornar-hi, però aquest article no és prou llarg per detallar tot el que ha dit que no faria i després ha acabat fent; per tant, ens ho prendrem amb una mica d’escepticisme.) Si conviden l’antic president a reincorporar-s’hi, és molt possible que abandonin la plataforma alguns dels nous usuaris posteriors a Trump.

Musk diu que no ha comprat Twitter per fer diners, però imagino que, com a empresari triomfador, vol que l’empresa -que durant molt de temps ha batallat amb problemes de rendibilitat- sigui un èxit. Actualment, els ingressos de la plataforma depenen molt de la publicitat; segons la meva experiència com a antiga empresària de mitjans de comunicació i redactora en cap de diverses publicacions, als anunciants en general no els agrada promocionar les seves marques al costat de continguts provocadors; fins i tot les notícies polítiques del dia a dia de vegades els semblen excessives. Si Musk permet que Twitter es converteixi en una claveguera per on circulen els discursos d’odi i la desinformació, posarà a prova l’aversió dels anunciants al risc i es pot trobar amb menys marques disposades a afrontar el perills d’aparèixer a la plataforma al costat de perfils impresentables.

Per descomptat, també cal esmentar el risc -moral i empresarial- que el fet de permetre més assetjament i desinformació a la plataforma es tradueixi en danys físics al món real. La teoria de la conspiració del Pizzagate, precursora de QAnon, es va difondre el 2016 per les xarxes socials i va portar un home a disparar un rifle AR-15 en una pizzeria de Washington. Quan algú considera que té dret a atacar els altres perquè una retòrica odiosa s’ha normalitzat a internet, és més fàcil que les teories de la conspiració es propaguin i es transformin en actes de violència. Una plataforma que difon aquesta mena de retòrica i adopta una actitud passiva davant la desinformació no crea només una experiència desagradable per als usuaris, sinó que també pot provocar morts.

És molt possible que Musk no s’hagi plantejat aquests temes gaire a fons. La seva oferta pública per comprar Twitter es va conèixer fa només unes setmanes, i des d’aleshores les intencions que segons ell té no han parat de canviar; a més, han anat acompanyades d’un informe sobre valors tardà i confús i declaracions contradictòries. Li encanta trolejar; és possible que d’entrada això només ho fes de broma, però després el mercat, els accionistes de Twitter i el públic s’ho han pres tan seriosament que el mateix Musk ha començat a replantejar-s’ho.

Si les coses han anat així, potser ara que ha aconseguit el que volia no sap què fer-ne. Les accions de Tesla van caure arran de l’anunci de compra, cosa que segurament reflecteix la sensació dels accionistes que Musk no podrà dirigir amb eficàcia una altra empresa a més de les quatre que ja lidera (Tesla, SpaceX, Neuralink i la Boring Company).

És difícil desenvolupar i aplicar unes normes de moderació per força complexes i, en aquest sentit, ja fa anys que Twitter va introduint-hi retocs per trobar una solució que funcioni bé. Les actuals condicions de servei no són perfectes, però si Musk decideix desmantellar-les en part o del tot, podria viure a Twitter una experiència nova per a ell: els aspectes de la plataforma que s’utilitzen com a arma contra les dones i les minories potser es girarien en contra seu. I si l’empresa no és capaç d’ampliar la seva base d’usuaris, els pitjors crítics del magnat podrien convertir-se en l’única àrea de Twitter que creixi.