Sí, parlem de diners
Parlar de diners encara està mal vist socialment. Potser és cultural, com s’acostuma a dir, però el cas és que parlar de diners fa pobre, de poc refinat, ens taca amb la pecaminosa avarícia i la insolidaritat. Potser és pel pes hispànic de la hidalguía, però el cas és que parlar en política dels costos dels serveis, dels abusos i de la justícia distributiva no és fàcil. Al prejudici moral s’hi suma una percepció de la propietat dels recursos ben particular: la riquesa dels territoris de l’Estat és de l’Estat, i és aquesta figura centralista i homogeneïtzadora la que reparteix.
I com reparteix? Doncs amb un sistema de finançament insuficient, arbitrari, opac i injust. Tan opac i imprevisible que, durant dècades, les comunitats s’assabentaven de quants diners tindrien per fer els seus pressupostos quan el secretari d’estat donava als secretaris generals de les conselleries d’Economia un sobre en mà - sí, sí, en mà!- amb una xifra. Habitualment l’escena tenia lloc al juliol, a la sortida d’un Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) a Madrid. El CPFF és un organisme amb presència de totes les comunitats, on el País Basc té veu però no vot, -perquè no li cal, va per lliure- i on el ministre té vot de qualitat. Això significa que l’administració estatal pot invalidar qualsevol acord entre unes comunitats a les quals, en canvi, se les incentiva a treure’s els ulls en l’arena pública en un joc competitiu de suma zero. Totes les administracions territorials competint per uns recursos escassos i unes obligacions en serveis socials proporcionals a les seves competències.
Un bon moment per negociar
Avui Catalunya té una economia en creixement, un bon nivell d’ocupació, però un fort malestar social pels canvis tecnològics i demogràfics, la desigualtat i la pressió sobre els serveis públics. Es fa molt evident el desequilibri entre qui distribueix els recursos i qui gestiona els serveis públics, i una majoria aclaparadora considera que a la Generalitat no li arriben prou diners per fer front a un nivell de prestacions que estigui a l’altura de la contribució impositiva.
Acostar-se al ciutadà
Aquesta percepció no és ni insolidària ni avariciosa, és simplement la constatació d’una realitat. Com és real també que no hi haurà nou model de finançament a Espanya sense un aprimament de l’Estat i sense la participació de les comunitats governades pel PP. Com ho és, també, que hi ha nombroses comunitats mal finançades i que Madrid es permet abaixar impostos gràcies als avantatges de l’efecte capitalitat i a un model polític que fa una pobra gestió, per exemple, de la sanitat pública.
Després de dècades de malestar, de liderar la negociació i del cafè per a tothom, avui Catalunya està en condicions de negociar un pacte bilateralment amb el govern espanyol que permeti acostar els recursos a les decisions. L’èxit de la negociació dependrà de l’habilitat, però sobretot del compromís del PSC amb la realitat catalana. Segur que l’exconseller d’Economia Antoni Castells pot recordar-li a Salvador Illa els incompliments de la ministra Elena Salgado, que ignorava olímpicament les cartes que el conseller feia passar per registre ministerial per reclamar la traçabilitat pública dels 2.000 milions que es devien a la Generalitat.
ERC té l’oportunitat, la responsabilitat i la dificultat de negociar en poc temps un sistema de finançament que va morir per l’incompliment reiterat del compromís d’actualitzar-lo, però també per la crisi econòmica. El govern del PP va aprofitar la crisi del deute per substituir-lo per una sèrie de fons de liquiditat destinats a escanyar el finançament públic i de retruc l’economia catalana, que, ofegada pel deute, no podia anar a buscar oxigen als mercats perquè no és un estat i no té interlocució directa amb la UE.
Canvis demogràfics
Catalunya és un motor que no es mereix lluitar contra aquells que el preferirien gripat. Creix i ho fa també gràcies a un augment de població immigrant que té el deure de contribuir i el dret d’accedir als serveis públics. Un creixement demogràfic ràpid exigeix respostes ràpides de les administracions, i l’ascensor social té forma d’accés al mercat laboral i d’escoles i hospitals. Això necessita diners. Sense un bon finançament serà impossible garantir la cohesió social. Si les administracions fracassen, no ens lamentem ni ens preguntem per què és tan fàcil de vendre l’antipolítica d’alguns partits xenòfobs i mesquins.
