Maternitat i mercantilització
La maternitat subrogada és un d’aquells nusos on les coses fonamentals de la vida pública i privada s’entrecreuen i es posen en tensió. El cas d’Ana Obregón, que a 68 anys serà legalment la mare d’un fill nascut mitjançant un ventre de lloguer, no crea cap debat nou, però fa aflorar l’esperit del temps, com un baròmetre per saber cap on s’ha mogut la sensibilitat majoritària. El que més m’ha cridat l’atenció és un increment del consens contra la gestació subrogada en les noves generacions, alhora que el vocabulari amb què s’ha fet la crítica ha estat gairebé exclusivament el de les desigualtats econòmiques.
La paraula clau és mercantilització, i el debat és més vell que l’anar a peu. Ja a la Grècia clàssica, Aristòtil va distingir entre intercanvis naturals, que són els que es fan posant-se d’acord sobre el valor particular dels béns intercanviats, i els no-naturals, que es resolen impersonalment i abstracta a través del diner. La gràcia de l’argument és que no és religiós, és a dir, no depèn d’acceptar un dogma immune a l’escrutini racional: per a Aristòtil, la vida bona no és la que cadascú tria espontàniament, sinó la que es duu a terme conforme certes característiques intrínseques de la condició humana, característiques que ens hem d’esforçar més o menys per descobrir però que, en última instància, podem arribar a posar-nos d’acord sobre quines són. Si convenim que l’home és un animal social, per exemple, tenir un cert nombre i tipus d’amics serà més bo que no tenir-los, i ho seria d’una manera més objectiva del que avui estem disposats a admetre. Típica pregunta aristotèlica sobre mercats: ¿el millor violí que s'ha fet mai l’hauria de tenir qui pogués pagar més diners, o el millor violinista?
Salt històric i ens plantem en el naixement del capitalisme modern, que ho canvia tot perquè moltes qüestions que durant el període feudal estaven sota el control de la moral i la religió passen a dirimir-se a través del mercat. No cal recordar que Marx és qui fa fortuna criticant-ho, però sí que cal dir que, encara que Marx repeteix una vegada i una altra als seus escrits que la naturalesa humana no és fixa com creia Aristòtil, sinó que depèn de condicions històriques i socials, a l’hora de la veritat tots els arguments del pare de l’anticapitalisme i els seus successors fins als nostres dies no poden escapar d’un contingut positiu, que és que l’ésser humà té un desig natural d’associar-se amb els altres i treballar perquè la comunitat millori independentment de la motivació monetària. Un exemple típic és la donació de sang, que no s’ha pogut demostrar que sigui millor en els països on és remunerada que en aquells on és voluntària.
El problema del capitalisme és que acaba les discussions amb un preu. A l’àgora de la democràcia grega, les decisions respecte a què calia fer es prenien parlant, igual que dins del règim soviètic, on totes les coses que la indústria produïa s’havien de justificar ideològicament, i no pas per l’oferta o la demanda. Evidentment, podem ser tan escèptics com vulguem respecte a les coercions i trampes que contaminaven la deliberació en cada cas, però totes aquestes suspicàcies també s’apliquen a les decisions democràtiques d’una societat capitalista, amb l’única diferència que avui gairebé tots acceptem que moltes coses no necessiten cap altra justificació que el fet que algú estigui disposat a pagar per elles. Al cap del carrer, la diferència entre el capitalisme i les seves alternatives és l’acord sobre de què hem de parlar i de què no, i tota crítica a una mercantilització és la petició d’una conversa.
Doncs bé, la particularitat de la conversa sobre la maternitat subrogada encesa pel cas Obregón és que la majoria aclaparadora d’arguments per defensar que “els nens no es compren”, sens dubte l’eslògan més repetit, a l’hora de la veritat han estat arguments sobre la imperfecció de la societat de mercat. Ningú troba les paraules per defensar en públic que hi ha alguna cosa intrínseca en la maternitat que l’hauria de protegir del mercat, i la pràctica totalitat opta per assenyalar que, en un món desigual com el nostre, la maternitat subrogada s’aprofita de les diferències econòmiques i les agreuja perquè fa que els rics puguin tenir més drets fonamentals que els pobres, o perquè és impossible creure que una dona oferiria el seu ventre fora d’una societat de mercat (com certifiquen els números irrisoris de casos de subrogació voluntària).
Criticar la maternitat subrogada apel·lant a les desigualtats econòmiques és lògic, però també fa evident el triomf del capitalisme a l’hora de presentar-se com un sistema natural en els éssers humans i d'acabar la discussió. La història i la filosofia ens recorden que ni el capitalisme és natural, ni hi ha cap manera efectiva per criticar la mercantilització que no sigui pronunciant-se sobre la naturalesa humana, un tipus de conversa que acabem de veure que cada vegada tenim més ganes de mantenir i per al vocabulari de la qual, al mateix temps, cada vegada estem menys entrenats.
