Parlem de política

Molt sovint, en entorns educatius, es demana als joves que facin un debat. Es preparen un tema (del qual normalment saben ben poc) i una presentació. Sovint, aquest exercici acaba per no ser un autèntic debat, sinó una exposició davant d’un públic indiferent. Debatre els arguments d’un altre és difícil: cal posseir una certa retòrica i enraonar. Però, sobretot, perquè hi hagi debat hi ha d’haver un interlocutor, algú amb qui poder parlar de coses que són, precisament, l’objecte de debat. Sense un interlocutor que escolti no hi ha debat. Es tracta sobretot del contingut del qual es parla, no del color de les sabates de qui tenim al davant. Aquesta premissa, que pot semblar del tot òbvia, resulta essencial quan imaginem la vida social, sobretot perquè en el moment actual el contingut dels debats està en crisi. El que Christopher Lasch va anomenar a finals de la dècada dels noranta el narcisisme (versió hard de l’individualisme) ha envaït bona part dels debats públics i complica l’afer de la política.

Aristòtil diu, a La Política, que l’ésser humà és social abans de ser domèstic. La polis (la ciutat) és anterior a la casa, perquè la polis és el tot i la casa una part. Aquí polis vol dir societat però també una comunitat política, que s’organitza d’alguna manera. L’ésser humà, a diferència dels animals i de manera natural (per la seva pròpia manera de ser), és un ésser parlant, és a dir, capaç d’enraonar o discutir amb els altres. Així doncs, dirà el filòsof grec, la condició humana, a diferència del bestiar que pastura a la mateixa feixa sense interacció, es caracteritza pel fet d’intercanviar paraules i pensaments. Més enllà d’aquesta metàfora tan plàstica pel món d’avui (món de ramats i feixes), si agafem un significat mínim de la política, podem dir que es cou en aquest moviment recíproc d’idees i d’expressions. Si no parlem o ho fem malament, si disposem de poques paraules per interpel·lar l’altre, si l’altre es desdibuixa perquè està absent o ens amenaça, la política com a fet, com a idea en l’horitzó, se’n va en orris. Llavors pot sorgir l’acte de violència, que anorrea tota paraula adreçada a l’altre. La violència és sobretot un assassinat en sèrie de paraules. El discurs de l’odi les simplifica, les tergiversa, amb la intenció d’empènyer el pas a l’agressió. On hi ha discurs de l’odi, l’odi és (encara) una paraula. Ai las, per poc temps! La paraula de l’odi té per finalitat principal aniquilar les altres que s’hi encaren, simplificar-les fins a adquirir un únic significat adreçat a un únic enemic. Aristòtil diu que quan es tergiversa els noms de les coses és com si el peu o la mà ja no servissin per a res: “Una mà de pedra serà com una mà morta”. Llavors, la confrontació substitueix l’intercanvi. En lloc d’articular una paraula, s’obre la boca per ensenyar les dents. Després ve la garrotada barroera. Deixar de parlar suposa abandonar la política per entrar en guerra.

Aristòtil planteja que el govern de la ciutat consisteix a mirar de viure bé junts. Aquesta divisa implica decidir quin és el millor sistema (o el menys dolent) per tal d’intentar aquesta convivència. Dic intentar perquè la convivència no és mai, en cap cas, un fet consumat, sinó un tempteig orientat a una vida amb els altres que faci el bé a tothom (no és el mateix que tothom s’hi senti bé). Aristòtil té clar que, perquè hi hagi política, cal discutir sobre què vol dir l’adjectiu millor d’aquesta vida junts a què aspirem. I l'única manera d’arribar-hi és tenint un cert criteri sobre què està bé i què no, que pugui ser objecte de debat entre persones. 

La política del parlar, o el parlar de la política, és imperfecte. Parlar no assegura la comunicació, l’enteniment o el consens. Sovint, parlar és un embolic o un orgue de gats. Malgrat tot, ens manté en contacte i ens permet escoltar coses diferents de les que havíem pensat una vegada. Allò que sentim dir als altres sorprèn i a vegades corprèn. Què has volgut dir? Posa’m un exemple. Jo ho diria d’una altra manera, potser. Potser. En la dimensió d’alteritat hi belluga l’intercanvi, sense el qual no podríem viure junts i seríem com el ramat de la feixa aristotèlica. El dia de les eleccions, en un sistema imperfecte d’un país imperfecte, pronunciar-se implica afavorir l’intercanvi d’idees. És el més digne i el més difícil. Després, i com digué Hannah Arendt, qui guanyi haurà de preguntar-se què ha perdut amb la victòria. De moment, si seguim parlant de política, encara hi ha un demà.