La part que no és de Sa Nostra ni és nostra
AL MUSEU de Mallorca s’hi exhibeixen aquests dies vuit pintures dipositades de manera temporal per la Fundació Sa Nostra. L’acte de presentació, el passat 10 d’abril, el varen presidir fins a tres alts càrrecs de la cultura autonòmica i insular. A qualsevol cosa se li ha de treure profit. Es va destacar, i molt, que les vuit obres cedides són Béns d’Interès Cultural (BIC), i és clar que és cert que ho són, però també ho és que només representen poc més del 10% del paquet d’obres d’art de l’antiga Sa Nostra que va protegir amb un BIC el Consell de Mallorca i que no són les millors. Un dels encerts del Consell aquesta legislatura ha estat protegir una part petita, molt petita, del fons artístic de l’extinta entitat d’estalvi balear. Un dels desencerts ha estat no haver-se atrevit a plantar cara al gegant Bankia, que és qui té ara el gruix de la col·lecció d’art més important que s’ha fet mai a l’àmbit públic de les Illes. Però d’això no se’n va dir res.
Se celebren vuit obres, d’acord, però n’hi ha més de 3.500 que ballen i no precisament al nostre ritme. Si la memòria no em falla, aquestes vuit pintures fan part d’un paquet d’una setantena que, datades d’abans del 1950, són les de la finiquitada Sa Nostra que el Consell va convertir en BIC. A l’encara existent Fundació Sa Nostra -existent per dir qualque cosa- li queden unes 400 obres més sense protegir, però -vius!- que aquesta quantitat és altra vegada només el 10% del que s’ha quedat Bankia. L’entitat amb seu a Madrid no només és ara la propietària de més de 3.500 obres dels millors artistes de les Balears o relacionats, una col·lecció que era nostra com Sa Nostra, sinó que és en aquest muntant on hi ha les peces de més qualitat i interès artístic. I això no està protegit. Es pot vendre, es pot dispersar, es pot dur a subhasta o se’n pot anar a filar estopes. Mentrestant, aquí se celebren vuit obres.
Quan es va protegir amb la figura de BIC el conjunt d’obres anterior al 1950, a més d’una col·lecció de gairebé 500 monedes també de l’entitat d’estalvis, el Consell va assegurar haver començat l’estudi per a la protecció de la part corresponent a la segona meitat del segle XX, que és n’el gruix important. De llavors ençà, ni tan sols s’ha incoat l’expedient, la qual cosa ja hauria paralitzat una possible desfeta.
És negociant amb Bankia el futur d’aquesta col·lecció on voldríem trobar els alts càrrecs polítics i no a la foto d’inauguració de vuit pintures. Al cap i a la fi, que Bankia ens retorni la millor, la més exhaustiva i la més coherent representació de l’art que s’ha fet a les Balears només és una qüestió de negociació. Per a Bankia, aquestes obres només són doblers i les comptabilitzen segons el preu de taxació. No signifiquen res més per al banc. D’aquí ve que negociar una permuta no sembla que hagi de ser tan difícil. Si s’aconseguís, després vendria un altre problema. Estam tan enrere en tot, que no tenim un espai ni tan sols per emmagatzemar-les. Però això ja és un altre tema, un més per resoldre.
