Ser part del ramat o no: aquesta és la qüestió
NO TENC res en contra dels llums de Nadal. Bàsicament, em generen una indiferència descomunal. En tot cas, de tant en tant, em deman quin paper juguen en un context en què l’estalvi energètic és vital, fins que algun expert en electricitat, com el meu veïnat o la meva cosina, em fa veure que no passa res perquè els llums “són led” i “gasten molt poc”. Ara bé, el que no em genera indiferència són les aglomeracions, i la de dijous a Palma va ser de les bones. És clar: s’encenien els llums de les festes. Ni amb una dotzena de creuers omplim els carrers del centre d’aquesta manera. Em vaig haver de desplaçar pels voltants de la plaça Major, bàsicament perquè havia d’arribar a l’estació Intermodal des de la feina –tenc la mania d’anar a dormir a ca meva– i vaig quedar atrapada en un riu de persones que avançava a poc a poc, mentre les pantalles dels mòbils sobresortien per damunt dels caps per captar imatges d’unes bombetes enceses (led, això sí).
Tenc un problema molt greu (tenc centenars de problemes greus, però no és moment d’amollar-los de cop): no sé caminar a poc a poc, no sé passejar i em pos molt nerviosa si no puc seguir un ritme frenètic. Davant d’aquesta prova cruel del destí, el primer que vaig fer va ser mantenir una respiració compassada per no hiperventilar i després vaig contemplar el meu entorn, que bàsicament era idèntic a l’encesa dels llums de Nadal d’anys anteriors. D’una banda, hi havia les famílies amb infants petits, molts dels quals anaven en cotxets. La particularitat és que aproximadament un 90% dels infants duia un d’aquells globus transparents que estan decorats amb llumets (no ho he demanat, però sospit que també són led). D’altra banda, hi havia les parelles heteronormatives, que dividiria en dues classes: les que duen poc temps, reconeixibles perquè l’al·lota/ dona portava algun detall a la mà, com una flor, i les que duen molt temps, que es poden distingir perquè passegen de la mà sense mirar-se ni parlar. El tercer grup és el pitjor: els grups d’adolescents que criden, perquè els han amollat de casa i van sobreexcitats, i, per acabar, també cal remarcar la presència de famílies nombroses, un subramat dins del ramat general.
Perquè semblaven ovelles a la recerca de garroves, la veritat. Com més intentava driblar aquella gent i avançar de pressa, tot era pitjor. Pegava qualque cop sense voler, algú em mirava malament (amb raó) i jo em quedava aturada i avergonyida: si els altres eren ovelles, jo era una cabra amb estrès.
Des de petita sé que formar part del ramat té molts avantatges. Ho vaig aprendre un dia que vaig demanar a unes nines del pati si podia saltar a la corda amb elles i em varen dir que no perquè era grassa, cosa que per a mi no era cap problema (no només era grassa, sinó que sabia botar). Vaig quedar sola, però no trista. Mentre les mirava, vaig entendre que ho hauria d’organitzar jo mateixa, per passar-ho bé. Per si algú no ho sap, he de dir que no ser part del ramat també té el seu què.
