La part i el tot
En l’època recent, coincidint amb el descrèdit de les ideologies, les opcions polítiques han anat desterrant el terme partit i l’han substituït per paraules més abstractes, que teòricament interpel·len el conjunt de la ciutadania (Podem, Junts, Vox, Ciutadans, En Marxa, Germans d’Itàlia). Es tracta d’una moda semàntica, però al darrere s'amaga una perillosa estigmatització de la pluralitat ideològica.
El mot partit ve de part, és a dir, s’oposa per definició a qualsevol concepte totalitari. Els règims basats en aquest oxímoron anomenat partit únic són dictadures. Això no vol dir que els partits no puguin tenir l’ambició d’esdevenir majoritaris. Però la lliure concurrència de totes les opcions els obliga a marcar-se límits i objectius.
Junts, el partit de Puigdemont, es troba en aquesta situació. El seu nom prové d’un pecat original: l’apropiació del nom de Junts pel Sí, la llista unitària que va guanyar les eleccions del 2015. Al darrere d’aquella operació hi havia el PDECat (successor de CDC), ERC, l’ANC, Òmnium i molts sobiranistes independents. Després de la trencadissa del 2017, Puigdemont va erigir-se en hereu d’aquella aposta unitària i va fundar Junts per Catalunya, confiant que podria capitalitzar la “legitimitat” que li donava el fet d’haver marxat a l’exili. La creació del Consell de la República –que, per cert, sembla que acabarà com el rosari de l’aurora– tenia la mateixa intenció.
La confusió entre partit, moviment i país ja era un defecte de l’antiga Convergència i ho és també de moltes formacions que s’omplen la boca d’unitat per no haver d’encabir-se en uns paràmetres ideològics. En justícia, cal dir que la direcció de Junts ha estat més agosarada que la de CDC, perquè mentre Pujol manejava amb astúcia una idea variable del nacionalisme, Puigdemont no ha renunciat mai a l’independentisme. En canvi, el pujolisme va orientar-se clarament cap al centredreta, mentre que Junts es resisteix a deixar-se etiquetar per no perdre la transversalitat del discurs resistencialista de l’exili.
Junts es defineix per l’hiperlideratge de Puigdemont, el qual ha decidit trencar la promesa de retirar-se si no era investit president de la Generalitat. Una promesa que li va ser útil per captar vots, però que ara s’ha esvaït. Ara és un líder de partit com els altres. S’ha envoltat amb dos dirigents de la vella guàrdia de CDC (Turull) i d’UDC (Castellà). El partit ja s’ha distingit defensant polítiques de centredreta a Barcelona i a Madrid (suport al Hard Rock, rebuig a l'impuestazo a les elèctriques i a la regulació dels lloguers de temporada). La cosa bona és que Junts és el partit hegemònic de l’independentisme, un tron que ERC no està en disposició de disputar-li. La cosa dolenta és que després del 2017 molts electors no veuen clar que un partit pugui ser sobiranista i “d’ordre” al mateix temps. Heus aquí el gran repte de Puigdemont.
L’entronització de Puigdemont com a líder indiscutit de Junts, ¿pot afavorir les opcions d’Oriol Junqueras a ERC? Junqueras sempre ha defensat el dret a mantenir les seves aspiracions, que la justícia espanyola ha bloquejat. Si Puigdemont, que s’ha pogut presentar a tres eleccions catalanes (i no n’ha guanyat cap) té el dret de continuar, per què no l’ha de tenir Junqueras, que fins ara s’ha vist exclòs de la cursa? És clar que molts militants d’ERC poden pensar que, si Puigdemont i Junqueras tornen a coincidir al cim dels seus respectius partits, la perpetuació del 2017 està servida.
Per a l’independentisme en general, la constatació que no hi ha relleu generacional és un fracàs i això obliga els dos partits, i també la CUP, a orientar-se al futur i no al passat. Amb independència dels lideratges.