Els partits de futbol base: un camp de batalla
Ja fa set anys que cada setmana vaig al futbol perquè el meu fill gran em vegi asseguda a les grades. Consider important que s’adoni que la seva mare li dona suport, malgrat tot el que pens sobre aquest esport i les famílies que esperen algun benefici de practicar-lo. Això sí, abans de partir de casa, tenc un kit de supervivència que no he oblidat mai: un llibre, una revista cultural i uns auriculars. Perquè, quan aixec la vista de la lectura, m’agrada contemplar els intents dels jugadors per dur la pilota a la porteria contrària escoltant alguna peça d’aires marcials. Com si, en lloc de ser un partit, es lliuràs una batalla en què la vida no està en joc i en un terreny acotat –el meu moment preferit d’aquesta temporada és un contraatac del nostre equip amb l’Obertura 1812 de Txaikovski de fons.
Intent mirar què fa el nostre equip cada 10 o 15 minuts, però moltes vegades m’he perdut jugades que després m’han explicat que eren molt importants, i fins i tot una mare em va haver d’avisar amb un cop de colze que el meu fill havia marcat –és defensa i sincerament no m’ho hauria imaginat mai. Almanco sí que em vaig poder sumar a les celebracions i fer mamballetes amb la resta del públic.
Anar a llegir al futbol té un punt de perill, perquè de vegades la pilota aterra damunt tu i no saps ni d’on ha sortit. Aquesta temporada m’he enduit tres cops ben forts i, per dissimular la vergonya, he rigut amb els altres pares, que sempre em fan veure que és ridícul estar concentrada damunt d’un llibre en un partit. I això que sempre cerc zones solitàries per seure. Intent trobar algun racó tranquil, que no tingui gaire sol ni gaire ombra, que entri en el camp de visió del meu fill i que em permeti sentir de lluny, el màxim possible, els crits de la gent. L’etiqueta de ‘mare rara’ no m’afecta i tenc la sort que al meu fill també li és ben igual. No li ha impactat gaire, perquè ell ja sap des de fa anys que té una mare una mica peculiar, per ser benevolent amb mi mateixa.
El pitjor d’anar als partits de futbol és que la batalla no es limita a l’àmbit metafòric del terreny de joc i es trasllada a les grades. Pares, mares, germans, cosins, amics i veïns es transformen en éssers misteriosament violents, en una mena d’energúmens que han d’informar del seu parer sobre les jugades a crits. El ventall de comportaments que no suport és ampli: els insults a l’àrbitre, les instruccions als jugadors, els comentaris per fotre els pares, mares, germans, cosins, amics i veïns de l’equip rival... Quan la cosa s’anima, no puc evitar notar una sensació d’ansietat a la panxa, senyal que jo també m’estic posant violenta. També em treuen de polleguera les crítiques al físic d’alguns futbolistes i que es facin judicis sense pietat quan algú s’equivoca.
De tant en tant, em deman per què el meu fill no es va deixar manipular i no va continuar amb el ballet, que era el que jo volia que fes. Llavors record que la meva mare volia que fos advocada i se’m passa.
