Què passa a França?

Sembla que el país europeu on el conflicte entre Israel i Hamàs es fa sentir amb més força és França. Tothom sap que aquestes darreres setmanes hi ha hagut nombroses amenaces de bomba que han forçat a desallotjar el Museu del Louvre, el Palau de Versalles i diversos aeroports, i el centre de París està sotmès a una vigilància armada per part de policies i militars. Però segons el ministre de l’Interior, la conseqüència més greu –ja que, de moment, la majoria d’aquestes amenaces les han fet menors d’edat amb ganes de “broma”– ha estat l’assassinat del professor Dominique Bernard, a Arràs, en mans d’un jove “radicalitzat”, de família musulmana procedent d’una exrepública soviètica veïna de Txetxènia.

En dos articles publicats a l’ARA el 18 i el 19 d’octubre, Laia Forès explica molt bé els motius del temor francès que el conflicte israelo-palestí s’estengui al seu territori nacional. Bàsicament, es deu al fet que França té la comunitat jueva més gran d’Europa i l’islam hi és la segona religió en nombre de creients. És cert també que s’hi han produït atemptats emblemàtics com, els últims anys, el de Charlie Hebdo i el del Bataclan –no més sagnants, però, que els de la Rambla de Barcelona o l’11-M a Madrid– i que una enquesta recent assenyala que més del vuitanta per cent de la població francesa tem un atemptat.

Tanmateix, ¿és cert que la mort del professor d’Arràs està relacionada amb la violenta reacció israeliana a l’atac de Hamàs? Pel que n’ha dit l’autor del crim, Mohammed Mogouchov, no és així, sinó que el va moure un ressentiment general envers el país que l’havia acollit de petit. Tot i que portava més de quinze anys a França, l’estat li acabava de rebutjar una petició d’asil, després d’haver-ne expulsat el seu pare, creient rigorós. Per això va triar un objectiu molt carregat simbòlicament, un professor d’institut com Samuel Paty, assassinat tot just fa tres anys. Deia que volia matar un professor d’història, però Bernard, que ensenyava llengua i literatura franceses, s’hi va interposar.

A França, on el “capital cultural” encara té valor, tot i que cotitzi a la baixa –a Espanya no n’ha tingut mai i en altres països europeus l’ha perdut–, l’“escola republicana” és un emblema nacional, convertit en arma que es llancen els uns als altres polítics i intel·lectuals de tota mena. L’escola republicana la va crear Jules Ferry, als anys vuitanta del segle dinou, i va servir per generalitzar l’ensenyament obligatori, gratuït i laic. En una cèlebre carta adreçada al professorat, que encara es llegeix públicament en ocasions solemnes, Ferry encomanava al cos de mestres la “instrucció moral” de l’alumnat, ja que la instrucció religiosa havia de quedar en mans de les famílies. Es tractava de “separar l’escola de l’Església” (catòlica), que l’havia assumit tradicionalment, i de consolidar, així, els famosos “valors republicans”.

Un d’aquests valors és, doncs, la laïcitat, que s’utilitza per justificar lleis com la proposta recent de prohibir l’abaia, una mena de túnica tradicional a l’Orient Mitjà, a les escoles, com abans s’hi va proscriure el hijab, mesures més divisòries que útils. El laïcisme està en relació amb un altre valor republicà, l’“universalisme”, que en nom de la igualtat provoca una certa ceguesa neocolonial a la diversitat cultural (per exemple, l’al·lèrgia a les anomenades llengües “regionals”) i a les desigualtats sistemàtiques que no només persisteixen, sinó que s’accentuen. És per aquest motiu que a França els estudis de gènere i feministes van tardar tant a adquirir legitimitat, ben precària d’altra banda, i que altres camps acadèmics com els estudis crítics de la raça o els estudis postcolonials i descolonials sovint es perceben com una amenaça a la República Francesa.

Més enllà de les disputes acadèmiques, és evident que la meritocràcia que prometia l’escola republicana, un veritable “mite” francès, en el sentit de Roland Barthes, ja no funciona, si és que ho havia fet mai. L’educació és essencialment elitista, com ho demostra el fet que l’alumnat provinent de la classe treballadora sigui orientat sistemàticament a les especialitats professionalitzadores, mentre que a les “grans escoles” –institucions públiques d’ensenyament superior, paral·leles a la universitat– hi entren, gairebé exclusivament, els fills de les classes superiors. En definitiva, el sistema educatiu és un producte i alhora un reflex de les profundes desigualtats que fracturen la societat francesa i que fan del professorat una víctima expiatòria.

Cal afegir que aquesta explicació de l’assassinat de Dominique Bernard no justifica ni exculpa el seu executor, com pretén no només l’extrema dreta sinó també el partit en el poder a França, que tendeixen a afegir llenya al foc amb condemnes contundents a aquest tipus de raonaments. No és paradoxal sinó ben propi d’aquesta lògica incendiària que Mohammed Mogouchov fos seguidor del compte Twitter de l’ultradretà Éric Zemmour, paladí de l’identitarisme blanc excloent. Com en el cas d’Israel i Palestina, les receptes autoritàries no resolen res, sinó que atien el conflicte i la violència.