Passaport sanitari, cartilla d’emissions

A França està a punt d’aprovar-se una llei que no estableix la vacunació obligatòria però s’hi acosta molt. La vacuna serà forçosa per a tot el personal sanitari, i caldrà un 'passaport sanitari' (vacuna o PCR recent) per accedir a llocs tan diversos com les activitats de lleure on es reuneixin més de cinquanta persones, els restaurants, els transports públics de llarga distància, les fires professionals i els grans centres comercials. O et vacunes o quedes a casa. No crec que es pugui dubtar de l’efectivitat: l’anunci del president Macron ha anat seguit d’una allau de sol·licituds de cites per vacunar-se. També em fa l’efecte, encara que no en tingui proves, que una enquesta d’opinió donaria com a resultat un ampli suport a la norma, també entre nosaltres. Un altre tema, naturalment, són les escasses possibilitats que tindria de rebre el vistiplau del Tribunal Voxtitucional. I les objeccions filosòfiques són bones de superar: si hem decidit, en nom del bé comú, que la gent pot estar obligada a pagar impostos o a no passar dels 120 quilòmetres per hora, també podem decidir que la gent sense punxar no pot circular gaire.

Però no volia parlar-vos del virus maleït, sinó aprofitar-lo per parlar de llibertat i coerció, dos conceptes que sempre han mantingut una relació difícil, que encara es complicarà més en els temps de l’emergència ambiental i climàtica. El covid-19 també ens ha proporcionat exemples magnífics d’apel·lacions a la llibertat per defensar actuacions contràries al bé comú. Però no són cap novetat: les iniciatives per restringir el trànsit a les ciutats han estat contestades, de San Francisco a Noruega passant per Madrid, en nom de la sagrada llibertat dels conductors per circular per allà on vulguin. I no parlem de la no menys sagrada, per a alguns nord-americans, llibertat de tenir armes a casa. O, anant a coses més properes, dels atacs a les polítiques de defensa de les llengües minoritzades en nom d’una llibertat que només pretén aniquilar-les. La llibertat és un estendard del progressisme des de fa segles, però la llibertat entesa com el dret de fer el que em passi pels dallonses no ens acaba de servir.

I arriba ara la pregunta que convé que ens facem com abans millor: és possible fer front a la perspectiva del col·lapse ambiental sense recórrer a la coerció? En principi, defensar prohibicions tampoc no és una gran innovació. Des de fa decennis, l’ecologisme fa reivindicacions encertadíssimes de limitacions: a la urbanització d’espais naturals, per exemple, o a la contrucció de centrals nuclears. El que ara toca plantejar-se és si l’interès compartit perquè el planeta pugui continuar essent habitable per als humans i altres espècies justifica una política potent de restriccions del consum. 

Parlem, per exemple, del chuletón al punto que Pedro Sánchez troba imbatible i que també és mal de superar, entre les coses que ens posam al plat, en termes d’impacte ambiental. Les recomanacions del ministre Garzón no només són assenyades sinó que no estaria malament que anassin acompanyades de mesures efectives de reducció del consum de carn: fiscalitat, reorientació de les ajudes al sector alimentari, etc. Naturalment, el mateix raonament és apicable als aliments 'new-age' que arriben des de l’altra punta del món i, més enllà del sector alimentari, a la benzina per al cotxe privat, als viatges en avió o a l’ús del plàstic. No ens podem enganyar: només podrem evitar els escenaris més catastròfics de col·lapse amb un programa massiu d’austeritat de consum. Substituir els cotxes de benzina per cotxes elèctrics no ens salvarà. El desplegament més ambiciós d’energies renovables ha d’anar acompanyat de mesures potents de reducció de consum energètic. Viure amb menys: la cosa haurà d’anar per aquí. I repartir millor, naturalment. Una altra notícia recent és el contrari perfecte del que s’ha de fer: Brussel·les vol eximir els jets privats de la fiscalitat que prepara per als viatges en avió. Llibertat perquè els rics es passin l’interès de tots per l’entrecuix.

Algunes vegades se m’ha acudit aquesta fantasia, que farà cruixir les dents de molts del que proclamen el seu liberalisme: una cartilla de racionament d’emissions de gasos hivernacle. La tecnologia moderna de les big data permet dur una comptabilitat dels diversos consums, traduïts a empremta hivernacle. Les objeccions són bones d’imaginar: que és difícil establir els criteris per a aquesta traducció, que hi ha impactes ambientals molt potents a més de l’emissió de gasos hivernacle, etc. Com que la proposta no és altra cosa que una fantasia difusa d’un de lletres, no em dedicaré ara a contestar-les, però el bessó ja el veieu: que hi hagi un límit a les emissions que cada ciutadà pot generar. Resulta coercitiu, sí: com la llei que prepara Macron per fer front al covid, que sense dubte serà un bon instrument per protegir la salut dels francesos.