Què passarà amb l’habitatge assequible a Barcelona?

Aquest estiu l’alcalde de Barcelona ha visitat París per conèixer la política urbanística encetada per l’alcaldessa Anne Hidalgo. De tornada, i contràriament al que calia esperar, va refermar la intenció de derogar la mesura de l’anterior consistori de qualificar el 30% per a habitatges assequibles en les noves construccions i grans rehabilitacions, argumentant ineficàcia i escàs interès dels promotors. En compensació va proposar convertir en aportació monetària l’exempció d’aquella condició urbanística.

La manca de sòl disponible a Barcelona i el predomini del règim de tinença en propietat del parc d’habitatges podrien fer creure en l’escassa repercussió de derogar la mesura del 30%. Tanmateix, el percentatge d’habitatges de lloguer, un terç del total, és important, ja que més de mig milió de persones estan exposades que els seus habitatges siguin objecte de gentrificació o de negocis abusius. La indefensió dels llogaters per conservar la llar és avui evident, i convertir en diners la condició urbanística pot provocar l’augment del preu dels habitatges transformats i dificultar encara més el seu accés social. 

A qui beneficia derogar la mesura del 30%? Principalment a la promoció privada, i és un símptoma de la dificultat de la societat per acceptar la funció social de l’habitatge. Dificultat que s’il·lustra en el rebuig a la llei pel dret a l’habitatge en comunitats, com la valenciana, que derogarà la taxa turística, o la balear, que derogarà la moratòria de places turístiques, l’expropiació d’habitatges buits i el dret de tempteig i retracte. Significativa és també la ràpida reacció del mercat immobiliari, que s’ha orientat cap a la promoció del lloguer per habitacions, la temporalitat dels pisos turístics, o la promoció de les propietats cap a la venda lliure.

Però malgrat la greu situació d’accés a l’habitatge, la ideologia dominant al nostre país continua sent la de prioritzar el caràcter mercantil per davant de la seva funció social. Revertir-ho requerirà més que lleis, caldrà pedagogia per insistir en la seva finalitat social, en l’activació d’inversions públiques i mesures fiscals per tal de corregir la deriva actual.

A Catalunya, l’aplicació de la llei pel dret a l’habitatge està pendent del resultat del recurs presentat davant el TC per tal d’adequar-la a la legislació catalana. Tanmateix, la lícita defensa competencial s’hauria de justificar en relació amb la millora de les condicions de vida dels catalans, i trobaríem lògic que aquesta fos el fruit d’un nou pacte polític de país sobre el dret de l’habitatge. Pacte que, malgrat la seva signatura, va fracassar el 2008.

En tot cas, l’Ajuntament de Barcelona ja s’ha compromès a disposar –en vint anys– d’un parc d’habitatge protegit del 20% del total. És a dir, haurà de situar al mercat una mitjana de 6.840 habitatges protegits cada any. Per copsar la magnitud d’aquest repte, recordem que l’anterior govern municipal, del qual el nostre alcalde formava part, va construir en vuit anys 1.442 habitatges protegits, és a dir, el 2% del que avui es proposa. Caldria saber com han de canviar les condicions del mercat immobiliari, el planejament urbanístic i el finançament per fer creïble aquesta possibilitat.

A més, l’estructura urbana del territori barceloní i la generalització del problema de l’accés a l’habitatge obliga a considerar-ho des d’una òptica metropolitana. La Riera Blanca o el riu Besòs són límits ficticis que cal sobrepassar. L’àrea metropolitana, amb una població de quasi 3,4 milions de persones, dels quals el 97% viuen en municipis inclosos en àrees tensades, requeriria posar al mercat més de 14.000 habitatges socials l’any. És evident que la disparitat de rendes, geogràfiques o d’usos, fa poc més que impossible aplicar una normativa comuna a tots els 36 municipis que conformen l’àmbit metropolità. El territori real haurà de facilitar mecanismes de gestió i econòmics compartits entre municipis, i el Pla Director Urbanístic Metropolità –en fase d’aprovació inicial– és l’únic document capaç de relacionar la residència amb la mobilitat, les dotacions i l’equilibri territorial. Per cert, és un document que recomana l’aplicació i extensió de la condició de reserva del 30% que el nostre alcalde pretén derogar.

Sense aquesta visió metropolitana és previsible que la solució per a la Barcelona-municipi sigui convertir la urgència social en la justificació per a la densificació i el negoci immobiliari, aprofitant els avantatges de la seva centralitat. Un mecanisme que Barcelona ha utilitzat sovint, des de l’aprovació del Pla Cerdà, passant pels Plans Comarcals de la dictadura, i que sens dubte està en la cartera d’alguns dels assessors municipals.

Serà difícil que Barcelona ampliï la mirada territorial solidària. És un canvi que necessitaria un lideratge polític sòlid i una obertura a la ciutadania metropolitana. Hi ha la necessitat de desempallegar-se del paper de ciutat-estat de cartró, d’exportadora de dèficits i d’acaparadora de dotacions. Caldrà que cooperi amb els problemes d’infraestructures estratègiques, amb la generositat de l’equilibri territorial del país i que accepti que l’aeroport connecta Reus amb Mont-real. És un camí difícil que pot explicar la dificultat del nostre alcalde per entendre l’abast de la política parisenca, al no incorporar una visió més àmplia ni pretendre l’equilibri del territori. Potser que calgui simplement acostumar-se a anar més sovint al Fondo. (*)

(*) El Fondo és un barri de Santa Coloma de Gramenet