Passat i futur

Aquest any que estem a punt de deixar enrere ha estat ben estrany. Políticament, s’han vist coses portentoses, com la victòria de Trump, o el Brexit, o la derrota en referèndum dels acords de pau a Colòmbia, que haurien pogut tancar moltes velles ferides. A Síria, el país continua terriblement caòtic i sangonós, i potser d’aquí a alguns anys ens caurà la cara de vergonya quan vulguem entendre què estaven fent els nostres països democràtics mentre el règim de Damasc matxucava la seva població (res). El Mediterrani continuava empassant-se centenars –milers– de refugiats, que es llançaven a la mar a la recerca d’una terra simplement que els garantís un nivell mínim de supervivència, sense trobar altra cosa que una forma indigna de morir. El terrorisme islamista ha fet mal, aquí i allà, sovint també en el cor de les grans capitals europees, tot davant d’unes masses autòctones aterrides, disposades a deixar-se emportar per les mans suades del pitjor populisme, xenòfob i agressiu. I res ens porta a pensar que durant l’any que començarem tan aviat les coses hagin de canviar (ni tan sols pel que fa a la violència masclista). Per desgràcia, els problemes que patim són vells i els arrosseguem d’altres problemes mal resolts del passat. El passat no ens ha fet desaparèixer a nosaltres –el passat mai acaba de passar del tot: és sempre present–, i d’aquí que els seus fantasmes i cicatrius estiguin sempre coent i generant maldecaps com els que indefectiblement haurem d’afrontar durant l’any que comença. Sovint s’aprofiten aquests dies per fer bons propòsits, per enllestir canvis que voldríem que fossin decisius. Bons desitjos i esperances, intencions magnífiques, una mena de parada de les hostilitats davant de la revelació del misteri del temps, i de com n’és, d’efímera i quimèrica, la vida. Aquest esperit, però, sol durar fins a passats els Reis. Llavors comencen de nou les passions voraces, els desitjos desaforats, el joc del poder i de la garreperia moral que li dóna a tot plegat aquest aire d’obvi misteri infinit i frenètic.

Espanya és un país on tot no pot fer més que empitjorar, durant el proper 2017. Les previsions no poden ser més que pessimistes, terribles en massa coses (el futur de les pensions, la precarietat econòmica, l’atur crònic, l’endeutament, etc.). I contra el sobiranisme català valen totes les armes, també les de la persecució ideològica, la cacera contra qui pensa diferent, davant la permissivitat estúpida tant de la classe intel·lectual progressista –que calla– com de les classes mitjanes, que veuen que a cada bugada perden un llençol. No hi hauria d’haver idees il·legals; la disconformitat no s’hauria de perseguir, ni tan sols el coqueteig intel·lectual amb la violència –que pot ser criticable, però no imputable–, al qual estan abonats també els radicals de l’extrema dreta (impunement, sempre impunement). La unitat de l’estat espanyol és un assumpte tabú, un intangible davant del qual s’han de violar tots els altres principis liberals: democràcia, llibertat d’expressió i de pensament, etc.

Es considera que Espanya és més important que qualsevol altra cosa, i es trepitja qualsevol mena de principis: separació de poders, llibertat de paraula, lliure concurrència a les eleccions, diàleg, etc. El problema són els que ens volen fer creure que la Constitució és un punt d’arribada, i que a l’opositor ideològic se l’ha de vèncer, anorrear-lo, silenciar-lo i perseguir-lo, i no convèncer-lo en un acord satisfactori per a tots. Voldríem esperar que amb l’any nou quedessin desvelats certs principis, i que tothom s’hi atengués. Però només ens queda una fe sense esperança.