EscriptorEl món sencer està en alerta sanitària pel coronavirus i en alerta econòmica per les conseqüències d’aquesta crisi en totes les activitats humanes imaginables. Tot el món...? No, a l’aldea mallorquina de Capdepera continuen endavant amb el seu objectiu estratègic: a saber, la reconstrucció dels passejos marítims de Cala Rajada i Cala Gat, destrossats el passat mes de gener pel pas de la borrasca Glòria. Al començament el govern d’Espanya no en volia sentir ni a parlar, de pagar per reconstruir passejos marítims, però el batle de Capdepera, Rafel Fernández, va protagonitzar una heroica rebel·lió contra el malvat Pedro Sánchez (el batle de Capdepera també és socialista, però té clares les seves prioritats) i va aconseguir el permís per a unes obres que la Demarcació de Costes va declarar d’emergència, motiu pel qual no s’han suspès ni tan sols durant l’estat d’alarma. Això sí: la plantilla s’ha hagut de reduir a la meitat, perquè els obrers puguin mantenir la distància mínima de seguretat. No només a Capdepera, tanmateix, mantenen la preocupació pels efectes de la borrasca Glòria: a Felanitx, també demanen permís a Costes per “regenerar” les seves platges amb arena procedent de graveres. En ambdós casos, tant a Capdepera com a Felanitx, els fa frissar el mateix motiu: que arribin els turistes i es trobin que no hi ha passejos marítims, ni terrasses per prendre un gelat o un refresc, o que no hi ha arena per estendre la tovallola.
Fins i tot en moments extrems com aquest, persisteix una certa inèrcia mental que fa que algunes persones s’encallin en un aspecte de la realitat fins al punt de prescindir de tota la resta, de tot allò que els envolta. Les llevantades i les borrasques ja ens haurien d’haver ensenyat, si més no, que tot allò que es construeix damunt del curs de l’aigua acabarà que s’ho endurà l’aigua per avall, tant si són passejos marítims com negocis com habitatges. El mateix succeeix amb les platges: per molta arena que aboquem a una vorera, ens exposam que qualsevol dia el temporal se l’endugui. No es tracta de quedar mans plegades i de no intervenir damunt l’entorn, però sí d’aprendre a fer-ho de manera no tan sols respectuosa amb aquest entorn, sinó també una mica més intel·ligent. És bastant obcecat entestar-se a construir, i encara més a tornar a construir, allà on saps que tard o d’hora la naturalesa et prendrà la teva construcció.
Però encara ho és més entestar-se a fer plans pensant en temporades turístiques, siguin la del 2020 o la del 2021. Encara no sabem què passarà després de la pandèmia, però és bastant segur que aquest negoci que consistia a omplir avions amb gent borratxa per fer-la venir d’Alemanya o el Regne Unit fins a Mallorca per continuar engatant-los té poques possibilitats de mantenir-se. Haurem d’aprendre a volar encara amb moltes més mesures de seguretat, que restringiran l’ús de l’avió com a mitjà de transport. El sector aeronàutic serà dels que notaran amb més profunditat els efectes d’aquesta crisi, i dels que hauran de fer majors esforços de redimensionament, reinvenció, reajustament i tot el que vulgueu. No és tan sols els passejos de Capdepera ni les platges de Felanitx: el turisme, com a negoci global que és, s’haurà de repensar arreu del món. Ho dic també per les propostes que Biel Company, amb el seu to de capatàs de quadrilla, etziba a ‘sa senyora Armengol’, com ell l’anomena, com a imprescindibles per salvar una realitat que va deixar d’existir el passat dia 14 de març, quan va entrar en vigor l’estat d’alarma. Aferrar-se obstinadament a aquesta antiga realitat pot ser humà, però sobretot és estèril. I ens pot fer perdre un temps i unes energies que d’ara endavant ens faran falta per aprendre a viure en una realitat nova.