Passem pantalla
Confirmat: el Banc Central Europeu durà a terme la primera pujada de tipus d’interès en 11 anys. I es confirma també la data: l’1 de juliol. La pujada serà de 0,25 punts, però només serà la bestreta d’un altre increment, fins i tot més gran, al setembre. A més, l’organisme que presideix Christine Lagarde també deixarà de comprar deute el mes que ve.
L’objectiu: contenir l’elevada inflació. Les noves previsions del BCE apunten que la inflació a la zona euro serà més gran que la prevista el mes de març passat. Sota el meu punt de vista, de la doble notícia –pujada de tipus d’interès i final de la compra de deute–, la més rellevant és la segona. Els objectius dels bancs centrals són l’estabilitat monetària i el control dels preus. Entre les seves funcions, la compra de deute mai no havia estat considerada, excepte en casos molt puntuals. Però arran de la crisi financera de 2008, la baixada d’interessos al zero per cent es va veure acompanyada de les compres indiscriminades de deute sobirà dels països europeus. Portem 13 anys en què les economies han estat sostingudes artificialment amb la creació de diners sense contrapartida.
Per descomptat que la inflació s’ha accelerat per l’augment del gas, el petroli, els transports, els components i els cereals. Però també té a veure amb un creixement absolutament descontrolat de la massa monetària. Portem més d’una dècada assistint a inflació de tot excepte de preus. Han pujat la borsa, els habitatges i fins i tot les criptomonedes. Però els diners ja no tenen on anar i se n’han anat, per fi, a l’IPC. Pujada de preus. La creació de diners sense contrapartida ha estat tres cops superior al creixement real de la producció. Tard o d’hora havia de passar.
El camí de la pujada progressiva de tipus d’interès sumat al final de la compra de deute públic marca el final d’una era. Com es diu en videojocs, passem pantalla. S’han acabat els diners gairebé gratuïts, s’ha acabat que tenir diners en un compte corrent suposi pèrdues per a un banc, s’ha acabat que els estats puguin finançar-se sense risc, sense ser competitius als mercats financers i, especialment, sense oferir perspectives clares als inversors internacionals.
No hi som, encara, però hem iniciat el viatge cap a la normalitat. Que els diners costin diners i que els estats vigilin l’endeutament i el dèficit.
