Passi-ho bé, Tamames
Segurament el més destacable de tota la moció de censura va ser, una vegada més, la intervenció del portaveu del PNB, Aitor Esteban, amb una altra aportació memorable: la del vaixell butaner Tamames, que va partir d'Alcúdia una nit de 1979 amb destinació a Cartagena, i va veure 50 ovnis quan passava per Formentera. Tret d'això no hi va haver sorpreses: Tamames (l'economista, no el vaixell) ha transitat, al llarg de les dècades, del comunisme antifranquista al cunyadisme rampant de la dreta nacionalista, com han fet tants d'altres, i en va deixar penosa constància al llarg de les dues jornades que li han servit per llançar als fems el prestigi que hagués pogut acumular al llarg de la seva trajectòria. Pel que fa a Vox, quan Santiago Abascal va obrir la boca va tornar a quedar clar que és un partit d'extrema dreta que compleix fil per randa tot el manual de les extremes dretes europees i amb les particularitats que defineixen l'extrema dreta espanyola i espanyolera (l'odi contra els catalans i la seva llengua, que Tamames, pel que es va veure, també ha fet seu, juntament amb el repertori de fake news contra els migrants i les feministes). De manera també previsible, el govern de coalició va tancar files i tant Pedro Sánchez com Yolanda Díaz varen saber aprofitar l'ocasió per lluir-se, com havia vaticinat l'aclaparat Feijóo.
Ara que l'esmentem, sí que resulta una mica sorprenent la curiosa manera que ha tingut el PP de convertir-se en el gran perdedor d'aquesta història. La sortida tèbia (els amants dels tòpics en diran “gallega”) de l'abstenció va donar tanta munició a PSOE i Unides Podem –i per tant els va sortir tan malament– que van voler posar-se la bena abans de la ferida i es van passar els dies previs a la moció de censura practicant la disciplina que més els agrada: el victimisme. La premsa pepera es va posar a denunciar una suposada i improbable pinça entre Vox i el PSOE (i, per extensió, Unides Podem) per perjudicar-los a ells. Intentaven així desviar l'atenció de l'evidència que el PP necessita protegir-se d'un excés de proximitat amb Vox, al mateix temps que necessita mantenir-hi la sintonia per establir acords de govern si arriba el cas. Després, la fluixa intervenció d'algú que es diu Cuca Gamarra, i l'espantada absència de Feijóo durant els dos dies de la moció, ho han posat molt fàcil a un Pedro Sánchez que es trobava més que a gust amb tot plegat.
La moció ha fet perdre estúpidament mitja setmana parlamentària, i també ha servit d'excusa dolenta al govern d'Espanya per plantar de manera impresentable la delegació d'europarlamentaris vinguts per investigar l'escàndol Pegasus. I ha deixat en evidència que el PP de Feijóo (com ja li passava al de Casado, per molt que Casado gesticulés a l'anterior moció de censura de Vox) no té cap altre interlocutor, ara com ara, que Vox (i Ciutadans, si en queda res després de les eleccions). Aquest és el gran avantatge del PSOE i de Pedro Sánchez: saben que la majoria de la investidura no té alternativa.
