La passió i la gràcia a Vera Pàvlova
¿Què preferiríeu que us digués la persona que més estimau al món: que si un dia desapareixeu viurà aclaparada pel desconsol o que, arribat el cas, mirarà de passar-s’ho bé? Jo triaria la segona opció, i encara més si m’ho diguessin amb decasíl·labs com aquests: “Seré la vídua alegre, sí, la més / alegre, espurnejant i boja: al ritme / del vals faré embogir els bells jovenets. / No et posis trist: prometo no entristir-me”. Pertanyen al recull ‘A banda i banda del petó’, de Vera Pàvlova, poeta nascuda a Moscou el 1963 que desplega el seu talent artístic en versos i música. A casa nostra no era coneguda fins ara, però gaudeix de notorietat a Rússia i han aparegut poemes seus en revistes com una que en diuen ‘The New Yorker’. Ens la presenta i ens la tradueix Xènia Dyakonova, gairebé mig autora del recull: si en poesia el traductor sempre és important, ho és més encara quan s’arrisca a crear un nou motlle, amb formalització mètrica i amb rimes, per a uns poemes concebuts en una altra llengua i escrits en un altre alfabet. Intuïm que es pren llibertats, i, com a lectors de poesia, les agraïm.
‘A banda i banda del petó’ és una mena de dietari en vers d’una relació amorosa. Les gairebé dues-centes planes –d’edició bilingüe– de poemes breus són d’alta temperatura amorosa. Vera Pàvlova gosa mostrar-se com a dona de salvatge cor i de carn que vol carn: una sinceritat, explica Dyakonova, que a Rússia és mala d’acceptar. Hi ha la joia d’estimar i hi ha tota la gamma de les seves desventures: l’allunyament, els dubtes, la gelosia, el despit. El mèrit principal del llibre és fer compatible aquesta vehemència amb la gràcia alada de la paraula senzilla i el to sovint enriolat. Aquest poema és una juganera recreació del motiu literari de l’amor constant més enllà de la mort: “Som dos alumnes castigats a l’aula: / els deures són difícils, però els fem. / Morim per avançat, sentim l’alarma / nocturna de l’amor, i ens escalfem / –discretament feliços mentre es pugui– / amb una idea nítida, amb la fe / que –més enllà de l’últim hàlit– l’últim / amor serà el primer”.
