Pasta italiana
L'ascens als cels de la política transalpina dels Fratelli d'Italia (Germans d'Itàlia) és el resultat d’una multiplicitat de factors de caràcter socioeconòmic, cultural i polític, molts dels quals estan lligats a la globalització i a l’extrema desigualtat endèmica del tardocapitalisme. Però, també, es deu a qüestions més senzilles, com ara el protagonisme que, en el seu dia, va concedir, per poder governar, Silvio Berlusconi –i el seu partit Forza Italia– a la supremacista Lega Nord i a les restes del postfeixisme, que aglutinava llavors l'Alleanza Nazionale de Gianfranco Fini. Una vegada més, l’evidència viva que la ultradreta és una mutació ademocràtica de la dreta tradicional afeblida i no una reacció 'salvadora' enfront de l’esquerra progressista, com molts volen fer creure. Efectivament, d'aquella pols, venen aquests fangs. Cal recordar-ho.
En una primera i superficial lectura dels resultats, crida l'atenció que els únics partits amb un comportament positiu a les eleccions italianes hagin estat els Fratelli i l’imprevisible M5S, que ha anat remuntant els pronòstics inicialment desfavorables a les enquestes. Els Fratelli, durant la legislatura conclosa, varen monopolitzar en solitari l’oposició al govern i els 5 Stelle varen precipitar el seu final, fent caure 'Super Mario' Draghi, quinta essència de la tecnocràcia i home emblema de l’'establishment' polític italià i europeu. Potser aquesta coincidència –llançar els dards a la diana de Draghi (l'M5S formava part del Govern)– no tindria més rellevància, si no fos perquè recull un sentiment en contra de l’'establishment', que també es donava a les campanyes victorioses de Donald Trump i de Jair Bolsonaro. Significatives les fotografies de felicitació d’Steve Bannon i Giorgia Meloni. Recordin: la casta.
El vot anti establishment és complex, és com una mena de calaix de sastre on caben diferents i distintes motivacions i actituds, encara que totes serien producte de l’esgotament de la gent per anys d’impotència i descontentament. Tindria dos grans compartiments: el de l’abstenció (en les eleccions italianes ha assolit xifres record), de ciutadans que simplement s’han plantat, i el del vot de càstig, de ciutadans que voten opcions diferents a les que habitualment feien. En aquest darrer compartiment hi hauria els de 'rodalies' (o de radicalització), entre famílies ideològiques afins, i els de 'llarg recorregut' o 'fugida dels orígens' (En aquest cas, l’experiència Trump, que no va ser reelegit, i Bolsonaro, que tot indica que tampoc ho serà, podríem pensar que és un vot manllevat que fàcilment pot tornar al redol inicial).
De cop i volta, ens trobem amb una més que possible primera ministra neofeixista a Itàlia i amb un bloc de dreta i extrema dreta guanyant les eleccions a Suècia, en una campanya basada en la violència i l'emigració. El raonament seria llarg, però m’atreviria a dir que ara s’està pagant la falsa i nefasta sortida de la crisi del 2008, en què una vegada més els costos els varen pagar els de baix i se substituí la dinàmica de classe per un fals debat cultural i identitari (els efectes polítics i socials de la crisi actual encara tardaran un temps a manifestar-se plenament. Si som positius, això vol dir que hi ha un temps, que no es pot malbaratar, per prendre decisions).
Per posar fites, el 15 d’octubre del 2011 es produïa la mobilització a escala mundial, encomanada 15-O, en clara protesta per l'actitud de les grans corporacions (es parlava d'avarícia corporativa) i pel creixement desbocat de la desigualtat social. Una primera resposta social a la crisi del 2008. Un moviment amb un alt grau alt d’espontaneïtat i transversalitat que, segons el web Occupy Wall Street, "l'única cosa que tots tenim en comú és que som el 99% dels que no toleraran més la cobdícia i la corrupció de l'1%". La frase segueix tenint absoluta vigència, no se'ls va fer cas.
Possiblement aquest sigui el quid de la qüestió: no haver volgut interpretar els senyals que s’estaven produint al carrer (a Espanya, amb majoria absoluta del PP, la resposta a les mobilitzacions socials va ser la llei 'mordassa'). Aquesta sordesa va conduir a l’allunyament de la ciutadania respecte de les principals decisions que es prenien en nom seu (recordem el “no ens representen” de Rodea el Congreso). La sortida de la crisi del 2008 s’havia fet a mida de les grans corporacions. Però, com fa uns dies deia la vicepresidenta Yolanda Díaz a un diputat del PP, la ciutadania non e parva.
No obstant això, el sistema segueix en crisi i l’espiral de degradació ens ha conduït en plena Europa. Inflació i crisi energètica i de subministraments. L'economista en cap del Banc Central Europeu (BCE) ha aconsellat als governs fixar nous impostos als més rics. Com veim a Espanya, en el debat apareix la dicotomia entre “posar impostos per fer polítiques socials” i “reduir impostos per generar beneficis a les empreses que repercutiran en millors salaris” (l’efecte degoteig o teoria del vessament, el conte de la lletera, que mai ha tingut el resultats positius en la distribució de la riquesa).
No és una passa enrere posar impostos als rics per fer polítiques socials, però seria un error pensar que el paper de l’esquerra sigui únicament administrar polítiques socials i no transformar en profunditat la societat. Es pot considerar un gest, una passa endavant, una aproximació al 99 per cent ignorat. Però, en tot cas, una decisió presa en nom seu, que no substitueix, ni satisfà, la reivindicació permanent, des del 2008, dels moviments socials “de promoure una democràcia més participativa”. Essencial tenir-ho en compte si no es vol córrer el risc d'haver de menjar 'pasta italiana' tots el dies de l’any.
Celestí Alomar és geògraf