Pasteres, circularitat i discontinuïtat

Tot just fa un poc més d’una setmana, a una gira per l’Àfrica Occidental, que incloïa Mauritània, Gàmbia i Senegal, Pedro Sánchez va exposar la idea d'emigració circular com a solució al problema migratori a què s'enfronten un bon nombre de països europeus. La idea consisteix, bàsicament, en la formació i contractació de treballadors en origen perquè exerceixin una tasca concreta a Espanya de forma estacional i, en finalitzar-la, retornar al seu país. Per ser justos, cal dir que també va anunciar la creació de l'Aliança Àfrica Avança, per fomentar el desenvolupament econòmic i productiu a la regió, generar ocupació i aprofitar el capital humà existent al continent. 

Pel que fa a la migració circular, semblaria que el president Sánchez hauria volgut treure's el problema de sobre, limitant-lo a una simple qüestió pràctica o instrumental, relegant les persones a la condició de força de treball, obviant qualsevol dret a un possible projecte vital. Allunyada de tot humanisme, la proposta no deixa d’amagar un cert principi de crueltat, en què es reconeix el detall, però s’ignora la qüestió general. Respon a una visió clarament eurocentrista quan, en realitat, aquest continent mai ha sabut com abordar el problema de l’emigració amb tranquil·litat, per molt destre que es cregui en manejar crisis. 

Les persones, adultes i menors, que s'embarquen en una pastera i travessen el mar,  a risc de les seves vides, per assolir una costa estranya, idealitzada a la seva penúria existencial, producte de circumstàncies extremes, són gent que fuig, a les quals només es pot aplicar la consideració de víctimes humanes. Davant la impossibilitat de refer-se a casa seva, per un sentit natural de supervivència, abandonen la llar, el lloc de naixement, per buscar una nova vida, plena d'interrogants, en un país desconegut i llunyà. Un exèrcit d'exclosos als quals les societats més acabalades tendeixen a rebutjar, fins i tot sabent que són necessaris per a la vitalitat de les seves riques economies. Rebutjats, però necessaris: una contradicció profunda, suficient per incitar a la reflexió i remoure consciències.

Les Illes Balears, tirant per llarg, en pastera estan a unes set o vuit hores de la costa d’Alger, en una geografia forçosament contínua. Un cop arribats, els nouvinguts poden passar-se dies en unes condicions lamentables i impròpies per a persones, a una esplanada del port de Palma, sota l'argument que un centre d'acollida adequat i en condicions confortables provocaria un efecte crida, és a dir: venen, no fugen. Ponç Pilat se’n renta les mans una vegada més. Potser sigui la més ruïna, egoista i hipòcrita de totes les excuses i el primer esglaó per acabar culpabilitzant les víctimes, situant-les, d’entrada, en una posició d’exclosos, no benvinguts. Alguns pensadors brillants han considerat que la situació a què estan sotmesos, dins el context global, els relegaria a una categoria de “rebuig humà”. 

Arribats a aquest punt, és quan m'agrada repetir, una vegada més, que Immanuel Kant deia que “ningú no té més dret que un altre a estar en un lloc de la Terra”. Una bona reflexió, però centrem-nos en l'aspecte polític de la qüestió, la qual cosa no és banal, atès que aquesta està en ple centre del debat públic i amenaça de convertir-se en definitori per al futur de les democràcies occidentals. Continuant amb la idea de rebuig, que hem rescatat de les esplanades portuàries, cal dir que cap persona es converteix en un rebuig per si mateixa, són els altres qui els posterguen a aquesta condició, des d’una visió xenòfoba més que evident. Ara bé, si no hi ha solucions, hi ha preguntes, ja n'hem insinuat dues: (1) Per què i de què fugen? (2) I per què no els volen, sent necessaris per a la bona salut de les economies occidentals? 

Si l’existència de moltes persones s’ha convertit en inoperant en el lloc on han nascut i habiten, és que en algun moment en el temps es va produir una discontinuïtat en el procés lògic de la seva vida. Es va produir un impacte extern que va afectar aspectes ambientals, econòmics, socials i cultural, essencials per a un mode de producció assentat i tradicional. En aquest sentit, la solució a les preguntes no només es trobaria en el present, sinó també en la història, el qual convida a revisar les relacions entre Europa i aquests països, en les èpoques de la colonització i la postcolonització. 

La presència dels països occidentals va tenir, essencialment, una intencionalitat extractiva, podria dir-se violentament extractiva, a la recerca de matèries primeres i d’una producció intensiva al sector primari, arrasant una manera tradicional de vida local. Això fa que no es pugui ignorar, ni en el major dels negacionismes, que existeix una responsabilitat política de part dels colonitzadors en tot el que va succeir i en la situació actual. Es poden donar totes les voltes que hom vulgui, però la qüestió no es resoldrà fins que els països de la UE, incloent-hi els seus poders econòmics, assumeixin la responsabilitat, en una relació d'igual a igual amb les antigues colònies.

En una situació de crisi –com ara la del model neoliberal– és molt possible que hi hagi persones, amb por de ser excloses, que pensin que hi ha poques raons per creure en una llar comuna per la qual demostrar lleialtat i preocupació. I que diferents forces i esferes de poder hagin aconseguit capgirar el mitjó desviant l’atenció de la crisi del model cap al problema migratori, el qual no deixa de ser un fracàs imperdonable en un sistema democràtic: Si no es posa el focus sobre la problemàtica general, es pot caure a la temptació d'enviar els residus al crematori.