El pastor alemany
Com aquelles pel·lícules que, amb un gir de guió inesperat en l’última escena, transformen el sentit de tot l’argument, el pontificat de Benet XVI ha quedat eclipsat pel seu final sorprenent.
En temps de Joan Pau II, el cardenal Joseph Ratzinger va dirigir la marxa enrere en les reformes del Concili Vaticà II, a què ell mateix havia donat suport quan era un jove i prestigiós professor universitari. Nomenat prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l’antiga Inquisició, la seva primera missió a Roma va ser una de les obsessions del papa polonès: eliminar qualsevol possibilitat d’entesa entre el comunisme i el cristianisme, castigant els “teòlegs de l’alliberament”. El “pastor alemany”, com li deien a Roma, es convertí en el pensador a l’ombra d’un papa amb molt més carisma que ell, però sense la seva alçada intel·lectual. Quan Karol Wojtyla mor el 2005, el sermó de Ratzinger al seu enterrament és un autèntic programa electoral. I així, en un conclave de tan sols dos dies, surt elegit un papa del qual tothom espera, en principi, un clar continuisme.
El mandat de Benet XVI fa honor a la seva condició de filòsof rigorós i valent. En particular, critica sovint el “relativisme” de la nostra societat, que posa en el mateix pla d’igualtat qualsevol creença o afirmació. Sens dubte, es troba més còmode en els fòrums acadèmics que en els actes multitudinaris que tant agradaven al seu predecessor. Però els clixés sobre el conservadorisme i el racionalisme del Papa a vegades oculten aportacions d’un altre caire, com les encícliques sobre l’amor i l’esperança o la seva aproximació al protestantisme, que tan bé coneixia.
Tot salta pels aires el 2013, quan renuncia al pontificat. Només hi ha un precedent, al segle XIII! Paradoxalment, l’aportació més important del Papa teòleg a la història de l’Església no ve dels seus textos, sinó per la via dels fets consumats: entendre que el papat no és un destí ineludible per designi de Déu, sinó un servei temporal.
Què el condueix a aquesta decisió, gairebé revolucionària? En el seu anunci –en la llengua de la tradició, el llatí– el Papa parla de debilitat i vellesa. És possible, doncs, que el record de la llarga decadència física de Joan Pau II, televisada en directe a tot el món, pesés en la seva decisió.
Però tothom sap que això és només una veritat a mitges. Benet XVI no ha aconseguit revertir l’augment desmesurat del poder de la cúria vaticana durant el pontificat anterior. No ha pogut endreçar un submon eclesiàstic en què personatges influents, fins i tot col·laboradors seus molt propers, intriguen, espien, s’enfronten sense escrúpols i protagonitzen escàndols financers i sexuals.
Simultàniament, l’alt nombre de casos d’abusos a menors encoberts en institucions catòliques és una bombolla que creix sense control i que, als ulls de molta gent, desautoritza qualsevol altre missatge de l’Església. Fins i tot el Papa en surt esquitxat. ¿Havia ell mateix ignorat algunes denúncies quan era arquebisbe de Munic? ¿Havia tolerat la protecció de Joan Pau II a Marcial Maciel, fundador dels ultraconservadors Legionaris de Crist i reconegut depredador sexual, suspès després per Benet XVI? No sembla creïble que el prefecte de l’organisme disciplinari més alt de l’Església pogués ignorar l’abast d’aquesta xacra.
En el fons, la renúncia de Benet XVI és un reconeixement d’impotència i un desesperat crit d’auxili. Els cardenals de tot el món, esparverats en veure una cúria més poderosa que el mateix Papa, així ho entenen. Per substituir-lo, trien un bisbe vingut “dels confins del món”, com va dir el mateix Bergoglio, que ha reformat l’organigrama vaticà i ha impulsat normes clares sobre transparència financera i abusos sexuals. ¿Serà suficient per recuperar el malmès crèdit del catolicisme? Només el temps ho dirà.
Mentrestant, Benet XVI, retirat a un petit monestir, ha reduït al mínim les seves aparicions públiques i ha deixat de publicar llibres, cosa que no havia fet ni quan era papa. Ha mantingut, doncs, el que va prometre quan va abdicar i ha rebutjat els intents dels cardenals més conservadors d’instrumentalitzar-lo contra les reformes de Francesc.
Ara que la seva intensa vida s’apaga és just reconèixer que, més enllà de la seva evolució personal i del seu rol d’inquisidor, Benet XVI serà recordat per l’exemple d’integritat i de fidelitat a l’Església catòlica, a la qual sempre va voler servir.
