14/04/2023

Paternitat després de la mort

Al laboratori, la vida cada vegada és més dúctil i la podem manipular fins a fer-li transgredir les seves lleis. Tenim mares biològiques que superen els 70 anys, dones que gesten per substitució, àvies que han donat a llum els seus nets, mares fecundades amb esperma d’un difunt. El serial Ana Obregón, que és el d’una actriu que interpreta un paper rocambolesc en el guió de la seva pròpia vida, ha obert un gran debat públic sobre algunes d’aquestes qüestions, la darrera, la paternitat post mortem. La neta d’Obregón és fruit d’una gestació subrogada amb un òvul d’una donant i l’esperma congelada del seu fill, mort fa tres anys.

La nena nascuda a Miami ha estat engendrada en la fredor d’un laboratori des del dolor, per alliberar el pes d’un dol insuportable, però el dolor humà per la pèrdua d’un fill perdura. Com a molt s’aconsegueix fer-lo menys agut per conviure-hi. Delphine Horvilleur, a l’obra Viure amb els nostres morts, explica que en la majoria de llengües no existeix cap paraula per designar la persona que perd un fill. Hi ha orfes, viudos o viudes, però no hi ha nom per a qui se li mor un descendent. És com si, evitant posar-hi un nom, la llengua volgués foragitar l’experiència. Intentar pal·liar la solitud per l’absència del fill amb l’ADN d’una criatura, òrfena de pare i mare biològics, és una instrumentalització difícil de pair, com ho és també la sobreexposició mediàtica.

Cargando
No hay anuncios

Segons el relat de la protagonista, el seu fill va manifestar de paraula el desig de ser pare. L’ús de material reproductiu quan l’home ha mort està permès en alguns països si es compleixen uns requisits. A Espanya, per exemple, cal consentiment perquè la parella estable usi l’esperma en els 12 mesos següents a la defunció. En cap cas es pot utilitzar fora d’aquest àmbit, ni tampoc es pot recórrer a la maternitat per substitució. Als Estats Units la legislació és diferent, i a l’estat de Florida, que és on va acudir l’espanyola, qualsevol persona pot utilitzar el semen del finat si es demostra aquesta voluntat i hi ha autorització judicial. En altres països accedir a una reproducció assistida post mortem està prohibit. No és fàcil legislar quan se’ns presenten tants interrogants. ¿El dret fonamental a l’autonomia reproductiva es manté després de la mort? ¿Decidir intencionadament que un fill neixi sense progenitor pot afectar el seu desenvolupament i benestar? ¿S’ha de restringir la utilització post mortem d’esperma criopreservat només a la parella?

A l’altra banda de l’Atlàntic la força del neoliberalisme simplifica amb més facilitat les preguntes i les respostes. Per això no és la primera vegada que uns pares adinerats recorren a l’esperma del seu fill mort per tenir un net a través d’un ventre de lloguer. Hi ha una gran diferència entre voler tenir un fill i voler tenir un net. Aquesta segona generació d’infants són concebuts perquè, d’alguna manera, amb la seva genètica facin reviure els seus pares. Venen a omplir buits dels adults mentre a ells se’ls buida dels seus drets d’infants.