Patrimoni immaterial

Si qualque cosa ha deixat en clar perill d’extinció la cultura globalitzada és el patrimoni immaterial. El procés d’internacionalització que ha vingut de la mà del comerç a escala mundial ha fet que les manifestacions més intangibles de la cultura local siguin les que es troben en una situació de major vulnerabilitat. Mentre que la majoria dels béns materials es conserven, millor o pitjor, al seu lloc d’origen o al lloc que han decidit els que l’han usurpat, la cultura que se sent, que s’observa, que s’olora i sobretot que persisteix només perquè es transmet de generació en generació, es podria dir que aquesta cultura té en la seva immaterialitat el principal factor de la seva feblesa. Una diria que no és ben bé així.

Ara que, com explicava Elena Navarro la setmana passada en aquestes mateixes pàgines, el Consell de Mallorca començarà l’inventari del patrimoni immaterial de l’illa, amb un càlcul d’unes 600 manifestacions que quedaran catalogades, es fa una passa molt significativa per preservar-lo. Una passa molt significativa, absolutament necessària, però no suficient ni definitiva. L’inventari de tot aquest patrimoni, que va des de l’Alei, alei de Capdepera fins al Sermó de l’Enganalla de Llucmajor, significarà que allò que són béns immaterials prendran la materialitat que, en certa mesura, els dona estar fitxats en un catàleg d’elements a preservar. Ara bé, el principal risc de totes aquestes manifestacions és la falta de pràctica, com adverteix la Unesco. I és que el patrimoni immaterial no és res si no és viu. Per això, molt benvinguda i celebrada la tasca d’inventariar-lo. A partir d’aquí s’han de planificar totes les accions que calguin perquè es preservi ben viu.