De patriotes i pedagogs
Quan Trump va engegar la guerra comercial en curs (en el que ell va anomenar "Liberation Day", i que a The Economist van rebatejar com a "Ruination Day"), el Partit Popular espanyol va pensar que li havia arribat el moment de fer el paper de partit sistèmic, estructural, capaç d'actuar amb sentit d'estat quan l'ocasió ho requereix. De manera que Feijóo va declarar que, davant d'una agressió com la dels aranzels, el PP es posava al costat del govern espanyol. Encara més, va acusar de poc patriòtics (alerta) aquells que fessin una altra cosa, en referència a Vox.
Això va ser dijous passat. Aquest dimecres el patriotisme unificat ja s'havia esvaït. Passen dues coses: la relació amb Vox no pot ser massa dolenta, perquè el PP necessita tornar-hi a pactar la continuïtat dels governs de diverses comunitats autònomes (ja ho ha fet al País Valencià, i ho està fent també a les Balears i l'Aragó), i, d'altra banda, el PP no pot donar ni un alè d'aire a Pedro Sánchez i el seu govern, als quals cal erosionar aprofitant qualsevol excusa. També, o especialment, en les situacions crítiques. En realitat, el primer partit d'Espanya (com li agrada dir al mateix Feijóo, i té raó, perquè ho és) viu pendent d'això: veure com pot aprofitar la conjuntura de cada moment per girar-la contra el PSOE, propiciar o forçar unes eleccions i substituir-lo en el govern. És l'anhel legítim de tot partit a l'oposició, no cal dir-ho. A condició, això sí, que aquest anhel d'assolir el poder no passi per damunt de l'interès general. Ja ho vam veure amb la pandèmia i en l'inici de la guerra d'Ucraïna i ho veiem en la crisi dels aranzels. La idea és combinar la corrosió d'aquests moments d'incertesa amb la guerra bruta judicial i mediàtica, i deixar que el desgast faci la seva feina.
Fins i tot aquesta manera de procedir no deixaria de tenir cabuda dins la quota de cinisme que és quasi connatural a la política, a condició que l'estratègia no passés per vulnerar la convivència i la cohesió. Però hi passa: concretament passa per la catalanofòbia, que és l'instrument que sempre té a mà el nacionalisme espanyol de tots els colors quan vol excitar fàcilment els ànims. Així, tenim que el canvi de parer del PP, de fer costat al govern d'Espanya en els aranzels a deixar de fer-n'hi en menys d'una setmana, es justifica perquè Sánchez, el felló, ha tornat a “vendre's” als catalans: a Junts, en aquest cas, amb els quals s'ha acordat les quanties de les ajudes pels aranzels. Per tant, es tracta de demonitzar uns acords que el mateix PP subscriuria en cas que fos al poder i li calgués el suport “dels catalans”, aquest grup de població presentat com el problema d'Espanya. La qual cosa ens du a una reflexió: quan Pujol –i, després, Maragall i, a la seva manera, també Montilla i Mas– feia pedagogia de la pluralitat i diversitat, va faltar que se'n fes també, de pedagogia, des dels governs espanyols. Però es van estimar més conservar el comodí fàcil de la catalanofòbia, i ara es va amb quaranta anys de retard també –especialment– en això.
