Patriotisme versus nacionalisme
La definició la va donar fa uns dies el periodista Iñaki Gabilondo en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Anomenam ‘patriotisme’ el nacionalisme dels països que tenen Estat, i ‘nacionalisme’ el patriotisme dels països que no tenen Estat”. L’etimologia ens pot il·luminar una mica més. ‘Nació’ ve del llatí ‘nascor’ (néixer) i ‘pàtria’ de l’expressió ‘terra patria’, és a dir, la terra dels pares, dels avantpassats. Així doncs, molts de nosaltres naixem essent nacionalistes en la terra que també ha vist néixer els nostres pares.
Hi va haver un temps en què la gent moria per la pàtria. Al segle I aC Horaci digué: “Dulce et decorum pro patria mori” (“Dolç i decent és morir per la pàtria”). La mateixa idea guarda l’antic lema franquista de la Guàrdia Civil encara present en algunes casernes: “Todo por la patria”. Davant tanta vehemència identitària, la pàtria pot ser un invent fruit de la nostàlgia. Ho deia el 1997 l’actor argentí Federico Lupi, recentment desaparegut, a la pel·lícula ‘Martín (Hache)’: “El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento. ¡Qué tengo que ver yo con un tucumano o con un sarteño! Son tan ajenos a mí como un catalán o un portugués [...] Uno se siente parte de muy poca gente. Tu país son tus amigos. ¡Y eso sí se extraña, pero se pasa!”.
Al segle XIX, tanmateix, el concepte ‘pàtria’ es vinculà amb la llengua. En el cas català, la veu cantant la portà el moviment cultural de la Renaixença. El 1833, des de Madrid, l’escriptor Bonaventura Carles Aribau féu un cant d’enyorança a Catalunya en la seva famosa ‘Oda a la Pàtria’: “[...] En llemosi [català] soná lo meu primer vagit,/ quant del mugró matern la dolça llet bebia;/ en llemosi al Senyor pregaba cada dia,/ e cántichs llemosins somiaba cada nit [...]”.
La importància que Aribau donava a la seva llengua estava en sintonia amb el pensament de Johann Herder, el pare del nacionalisme cultural. Aquest prussià nascut el 1744 visqué en una Europa que es començaria a fragmentar en estats-nació. Ell, però, diferenciava clarament aquests dos conceptes. Mentre que un estat és una organització política, una nació és una espècie d’organisme biològic amb “esperit col·lectiu” (‘Volksgeist’, en alemany), que es manifesta en una mateixa llengua, història i tradició cultural. Herder, però, ressaltava la llengua com a fet diferencial: “Una llengua és un tot orgànic que viu, es desenvolupa i mor com un ésser vivent; la llengua d’un poble és, per dir‐ho així, l’ànima mateixa d’aquest poble, feta visible i tangible”.
Segurament avui Herder no compartiria la frase que etziba qualsevol patriota espanyol des de la superioritat moral: “El nacionalisme es cura viatjant”. És precisament en viatjar quan prenem plena consciència dels nostres trets d’identitat. Lluny de ser excloent i provincià, el nacionalisme de Herder també reivindicava les arrels per estar oberts al món, és a dir, per ser cosmopolites. Es feia seves així unes paraules que al segle I dC pronuncià el filòsof estoic Sèneca: “Patria mea totus hic mundus est” (“La meva pàtria és tot aquest món”).
Aquesta visió local amb vocació universal ja té un nou terme: ‘globolocal’. A casa nostra en tenim un bon exemple amb Joan Mascaró Fornés. Nascut a Santa Margalida el 1897, gràcies al banquer Joan March, Mascaró es traslladà a Cambridge, on es convertí en tota una eminència en llengües orientals. El seu sentiment nacional estava amarat d’amor cap a la resta de cultures: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
Herder propugnava el diàleg cultural de les nacions i deia que un món on tots perdéssim els orígens i tots fóssim iguals seria molt pobre. És el que ja ens passa amb la globalització, que conjuram cantant Raimon: “Qui perd els orígens perd la identitat”. A l’altre extrem de Herder trobam el bretó Renan, que va néixer el 1823, vint anys després de la mort del pensador prussià. Ell plantejava que l’existència d’una nació es basa en un “referèndum diari”, és a dir, en la consciència i en les ganes de “ser nació” d’un grup humà, que s’han de renovar any rere any. Així doncs, per Renan la identitat seria una passió constant de “ser nació”, de persistir per existir.
Ara la nació de Catalunya no es cansa de persistir per existir. No vol quedar aixafada per la totpoderosa i rància Espanya, que d’ençà de l’1-O ha embogit. Incapaç de fer autocrítica, l’‘statu quo’ de Madrid creu que el nacionalisme català és una malaltia vírica que s’ha estès i que s’ha d’aturar a qualsevol preu. Ja arriben, però, massa tard. Sorprèn el tarannà d’ambdues parts. Mentre que el nacionalisme espanyol –perdó, volia dir patriotisme constitucional– defensa la democràcia des de la intolerància i la repressió, el “sediciós” nacionalisme català reivindica valors tan europeus com el diàleg i el civisme.
Espanya, corejada per la ultradreta feixista, té un problema seriós amb ella mateixa. Fins que no es tregui de sobre els tics autoritaris de quaranta anys de dictadura no podrà ser una democràcia normal. Mentrestant, l’anticatalanisme és una cortina de fum perfecta per amagar les vergonyes d’un Estat encara en transició. La presó ja no està reservada per a corruptes, sinó per a nacionalistes. Si no, que ho demanin a Rato, Urdangarin o Matas, grans patriotes.
