Pau a Europa

El ministre d'Exteriors espanyol, José Manuel Albares, a Brussel·les.
3 min

Divendres passat, 30 de setembre del 1938, es va fer públic a Munic l'acord a què havien arribat el dia anterior el primer ministre francès, senyor Edouard Daladier, el seu homòleg britànic, senyor Neville Chamberlain, el canceller del Reich, senyor Adolf Hitler, i el cap del govern italià, senyor Benito Mussolini. Segons el nostre corresponsal a Berlín, desplaçat a la capital bavaresa per cobrir aquest important esdeveniment,  l'acord permetrà resoldre de manera definitiva la crisi dels Sudets, que ara mateix és la principal amenaça per a la pau a Europa. Esperem, naturalment, que aquest esperit conciliador arribi també ben aviat a la nostra castigada República. Encara que de vegades sembli impossible de dur a terme, la pau ha de prevaldre sempre sobre l'odi i el ressentiment. En l'acord signat divendres passat, els quatre mandataris van donar un exemple al món que amb bona voluntat i una actitud lleial les coses més aparentment difícils poden fer un gir inesperat. Europa viu amb il·lusió aquest gran triomf de la diplomàcia i espera encarar la dècada del 1940 en un clima de pacífica prosperitat. 

Tot i així, resulta entre sorprenent i indignant sentir les veus que acusen tant Daladier com Chamberlain d'haver "cedit" davant d'un suposat expansionisme alemany en comptes de plantar-li cara. En un to exagerat i apocalíptic, afirmen que Europa, i potser fins i tot la resta del món, pagaran ben cara aquesta actitud que una part de la premsa britànica ha qualificat d'appeasement policy o política de calmar els ànims. A casa nostra, una persona propera al president Lluís Companys ha declarat a l'ARA que "és tan inadmissible una guerra sense motius com una pau a qualsevol preu". Sembla que el president de la República, senyor Azaña, s'ha expressat fa poques hores en termes semblants. Per què no poden admetre que la pau és possible sempre que tothom respecti la seva part de l'acord?

La segona crítica té a veure amb la naturalesa de la crisi dels Sudets. El Reich no podia permetre que els alemanys que vivien en territori txecoslovac fossin separats a poc a poc de la seva pàtria. Les concentracions de tropes al llarg de la frontera nord i oest de Txecoslovàquia estava totalment justificada. Són els mateixos habitants d'aquell territori on no es parla txec, sinó alemany, els qui han demanat ajuda. El que passa és que tant a Europa com als Estats Units hi regna una clara germanofòbia i un odi profund cap al führer. Però resulta que Hitler ha tornat la dignitat als alemanys després del Tractat de Versalles i de la gravíssima crisi econòmica i social que va provocar. Molts europeus són incapaços d'entendre-ho, en part degut als rumors i a les falsedats expandides pel judaisme internacional. 

La tercera crítica és la més delirant de totes. Alguns afirmen, sense aportar cap prova, que si l'annexió dels Sudets es fa efectiva sense cap tipus de resistència per part de les altres potències europees, el Reich culminarà la política que anomenen de Lebensraum (espai vital) tant cap a l'est com cap a l'oest. Al·lucinant: ¿algú pot imaginar-se de veritat que d'aquí un any, posem per cas, l'1 de setembre del 1939, Alemanya pugui envair Polònia? No ho troben ridícul? Siguem clars: els qui alberguen aquesta absurda fantasia són uns irresponsables bel·licistes que no creuen en la diplomàcia, ni en la política, ni tenen cap respecte per les persones. Afortunadament, el ministre d'Exteriors de la República, senyor Julio Álvarez del Vayo, ha declarat a través del seu portaveu José Manuel Albares: "Lo que está encima de la mesa es el diálogo. Hay un camino. Construyamos medidas de confianza. Despejemos las dudas que puede tener cualquier país. Establezcamos un marco en el que ese tipo de tensiones no se vuelvan a producir"

Falten menys de dos anys per iniciar la dècada del 1940. És fàcil preveure que l'Acord de Munic constituirà el primer pas per iniciar la dècada més pròspera del que portem de segle XX. Vam superar la Gran Guerra. Vam superar igualment la terrible pandèmia de grip del 1918. El futur és esperançador. El führer no ha faltat mai a la seva paraula, i és impensable que persones de la talla política de Mussolini, Daladier o Chamberlain traeixin l'acord que acaben de signar. L'annexió dels Sudets és justa, i les concentracions de tropes prop de la frontera txecoslovaca també: de la propaganda jueva internacional no n'hem de fer cas. La pau a Europa ja és una realitat gràcies a la generositat i el sentit comú de l'Acord de Munic. Que ningú ens prengui l'esperança, que ningú ens usurpi una pau que ha de durar dècades. 

stats