29/02/2024

La pau és possible

Esclar, una guerra, una altra guerra, quina bona idea! Com no se’ns havia acudit abans? Amb els guanys que en traurem tots plegats, d’una guerra! Ja no ens haurem de preocupar pels preus ni per la sequera ni per vendre’ns l’iris! Una guerra ens ho soluciona tot! Quina sort tenir Von der Leyen i tota la colla de cínics que l’envolten i l’encoratgen a alertar-nos que estiguem preparats perquè han decidit que “una guerra no és impossible”, com si no ho sabéssim, com si no patíssim les guerres que no es fan aquí i com si no sabéssim a qui beneficien. Una pista: a nosaltres no.

Fa dies que és difícil mantenir l’optimisme. No és el meu cas, perquè la meva naturalesa tendeix al pessimisme, però una cosa és veure-ho negre i una altra acceptar que hagi de ser negre. Puc ser pessimista però no resignada. Així que no, no accepto que ens posin la por al cos i ens amenacin de gastar els recursos per viure en una maleïda guerra. La culpa deu ser de Putin (ni és l’únic ni és l’últim), però ja som grandets per no jugar a les culpes i prendre les decisions adequades. Què fa la diplomàcia? A què es dedica a part de buscar els millors edificis en els barris més cars del món per tenir-hi les ambaixades? Per què depenem de persones com Josep Borrell, amb càrrecs de nom llarguíssim, Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, si la seguretat ha de consistir a fabricar més armament i perdre els nostres drets? Com pot ser que continuïn sortint egòlatres megalòmans que tinguin les mans tacades de sang i que la resposta sigui omplir el món de més sang? No pot ser que s’inventin mil maneres possibles de comunicar-nos, mil maneres de curar-nos, i després no siguem capaces de dir res més que “preparem-nos per a una guerra”. Neguem-nos a una guerra, sempre. Perquè sempre estarà plena de patiment i de destrucció. I de beneficis per a uns quants, també. La millor manera de salvar la democràcia no pot ser matant-nos. La millor manera de defensar la pau no pot ser amb una guerra. I no val a parlar d’idealisme per fer-ne befa, perquè un món millor ha de ser l’objectiu, i no la broma. Cada dia veiem moltes criatures, molts homes i moltes dones del món plorant desesperadament per culpa de la violència i de les injustícies. Ho veiem i ens fa plorar. Perquè veiem que no té cap sentit tot aquest dolor. I fa massa segles que dura.

Cargando
No hay anuncios

Ens han dit i repetit la sort que hem tingut com a generació perquè mai hem viscut una guerra. No ha estat exactament així, en realitat. Vam començar el segle XXI amb una pel·lícula que no ha acabat: la seguretat. La guerra més imprevisible. Ens havíem de defensar dels atacs terroristes. Reals, certament. Com els altres atacs que es fan al món. Ens han intentat convèncer que regirar-nos la vida als aeroports i controlar cada moviment de parpella és per la nostra pròpia seguretat. Ara Von der Leyen ha dit que la invasió russa ha acabat amb "la il·lusió de pau permanent" de la UE. Per això, argumenta, la indústria armamentística ha de doblar la capacitat de fabricar munició. Les armes, com les reixes, no generen ni seguretat ni pau. Ni l’explotació permanent ni la desigualtat. Fa uns dies la filòsofa i periodista alemanya Carolin Emcke, reconeguda optimista, destacava al CCCB la capacitat humana d’imaginar l’impossible a partir d’éssers inexistents com els unicorns o el monstre del llac Ness, a qui havíem donat un valor pràcticament real. Ara, deia, necessitem treballar amb la imaginació del que és possible. I el que és possible és la pau, no la guerra.