Pau Riba i el seu avi punki
Un dia em va trucar. Vaig sentir una veu de roca que cau llançada des de lluny: “Vull saber coses del meu avi”. Li vaig dir que era un punki, un antisistema. Riure de filferro per sota un nas imaginari. I així vam anar garlant molts cops, per telèfon, a cops de roc, ell escoltant; jo parlant. No deia mai res. Un buit. I un fil invisible de paraules i silencis fent de funambulista de boca a orella. Congelo un microinstant del tot. Això li vaig explicar a Pau Riba (1948-2022) del seu avi Pau Romeva (1892-1968). Obrim la boca.
G-la-gla. Gla çat. Glo pe ja. Gle va. Gli ce rin na. Glu. G-ra-gra. Ma gra na. Ma gre. Gru ta. Gro pa. A le gri a. Alegria. Berenars de somriures. Farts de riure. Repeteix les molles de síl·labes rialleres Mercè Romeva (1919-2012). La filla d’en Pau Romeva. La mare d’en Pau Riba. Som al 1922 i el pare Pau acaba de publicar El sil·labari català. Així aprenen català els nens. Un sol home pot donar abric vocal a milers, milions. Mestre. Pedagog de la il·lusió. Misto de la foscor. Continua quan no s’hi veu. Director del Grup Escola Ausiàs March. Ensenya català al Centre de la Dona a Barcelona. Assessor tècnic a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. No s’arronsa mai. Ni de petit quan no el deixen parlar en català. Ni de jove amb la dictadura de Primo de Rivera. Ni de gran el 1936 quan els anarquistes el venen a buscar a casa per matar-lo i li pregunten: “Però vós que sou, roig o blanc? Per a algunes coses sembla que sigueu de dretes i, per a d’altres, d’esquerres”. I ell els dispara amb paraules: “Voleu que us ho digui? Soc a quadrets!”. Pantone existència a l’aparell. Què mana?
Hola, la vida és un trencadís. Som bocins, trossos. Rodolem i et necessito per rodolar. Coloraines. Som un cel de cassigalls a la terra. Sapastres. Pedaços apedaçats. Sastres de la vida. Busquem el que no tenim. Per això Romeva tradueix al català Charles Dickens, G.K. Chesterton, Graham Greene, Walter Scott... Sempre el que no es veu. El que no hi és. Per ser-hi. És. Es veu. El 1931 Pau Romeva es posa una cresta punki de colors antisistema. Separa els extrems per ser un tauró de la realitat. Nyam-nya. Mossega a banda i banda. És un dels fundadors d’un partit inclassificable: Unió Democràtica de Catalunya. Són demòcrates, catalanistes, cristians, republicans. Radicals. Són la frontissa de la política catalana d’extrems dels anys trenta. Avantguardistes. El futur quan no hi ha futur. Són la incomoditat de la normalitat. Va ser l’únic diputat al Parlament de Catalunya de la formació antisistema.
El van hostiar per totes bandes. De tots els colors quan ell era el color. El 1934, al Parlament, la Llei de Contractes de Conreus va ser una guerra nuclear. Va enfrontar a tothom: propietaris i camperols; ERC i la Lliga; Catalunya i Espanya. Pau Romeva és l’únic que dona solució, resposta: es belluga, actua i rep de tots. Ell és l’entremig. Pocs cops en un Parlament universal hi hagut tanta dignitat, honradesa, claredat. I el 1936 carregant contra el govern de la Generalitat pel descontrol sanguinari va fer el mateix. Ell era unió, quan tots volien bastons. Ja va avisar el 1932. A pocs dies d’estrenar aquell Parlament de caixa de bombons. Un ciutadà de visita i li diu a Romeva: “Estareu asseguts tan a prop els uns dels altres que amb un xic de bona voluntat us podreu donar bufetades”. Romeva contesta: “I jo dic que Catalunya és això, és una cosa tan petita, que tots estem tan a prop, que amb un xic de voluntat ens podem donar bufetades, però també dic que amb un xic de bona voluntat també tots nosaltres ens podem abraçar”. Amén, germà.
La Pau és el camí. També a l’exili francès. A Bordeus les bombes nazis anaven arribant. I tornen a trucar a la porta: la Gestapo. I el segresten. L’obliguen a fer traduccions de l’anglès. El deixen anar el 1942. Retorna a Barcelona. Com m’explicava la seva filla Mercè, obre la porta el franquisme: “Vam anar al pis que era nostre i ens va obrir una senyora i ens diu: «Uy, ya hace tiempo que estamos aquí, nos dijeron que este piso estaba libre y nos gusta mucho ». No quedava cap moble, cap cosa, cap record. Sense pis. Sense res. Res és res.
Com un roc llençat. Crec que en Pau Riba buscava el seu avi incomprès, contracultural, antisistema, punki. El buscava perquè era ell. Més del que la gent es pensa. Potser en Pau Riba buscava més el seu avi invisible Pau Romeva, que el seu altre avi visible, el poeta excels Carles Riba. Potser perquè Punks not dead. Potser perquè Catalunya és un país d’incompresos que ho donen tot perquè siguem compresos. Ells són el que queda quan ja no queda res. Ens truquem.
