Peatges d'any nou

L’any comença, com a mínim, dues vegades. Una és al setembre. Si hem marxat, a la tornada ens reconforta trobar a casa totes les coses a lloc i és agraït haver deixat el llit fet abans de sortir per la porta amb les maletes. Ens han agradat els canvis de rutines i les novetats visuals, però si s’allarguen més del compte ens acaben cansant. Per això tenim costums, per aferrar-nos a algun lloc i no anar tot el dia amunt i avall. Aquest any nou l’estrenem sense gairebé peatges a les autopistes i ens sembla que trenquem una tradició catalaníssima que és que tot ens surti ben car (els nostres propis governs hi col·laboren amb escreix per mantenir-la). L’alegria dura poc perquè, en realitat, res no ens surt de franc. Tampoc els peatges que a partir d’ara se suposa que no pagarem. A la vida tot té un preu, ens han dit sovint i massa. I no tot el té, i res no l'hauria de tenir tan alt, però ens hem organitzat en funció que qualsevol matèria i sentiment s’ha de recompensar. Els peatges els hem sobrepagat però els continuarem mantenint. Sempre ens quedarà tocar el clàxon. La generositat és massa personal per fer-ne un bé públic. Què més voldríem. 

Som poc exigents amb els impostos. Els paguem perquè no ens queda més remei o pel seu sinònim: no volem problemes. No perquè ens convenci com ens davallen els ingressos al compte bancari pel bé comú. Ens queixem per haver de pagar-los però el problema no és tributar sinó on i en què s’inverteixen aquests diners. L’altre conflicte és veure com tants elements patris s’estalvien aquesta contribució o com els multimilionaris es netegen la consciència fent veure que regalen equips oncològics costosíssims al sistema públic quan és una contrapartida evident. Fora molt més útil que tots els treballadors i treballadores cobressin un sou digne, tothom fes la contribució que li pertoca i deixéssim enrere la caritat cristiana que arrosseguem pels segles dels segles amb benefactors de santedat dubtosa. Potser tot a la vida té un preu, però és evident que el pagar està mal repartit. El cobrar, també. Ni l’estiu dona treva. Que només ens falta el futbolisme, que de tan privat és raó de país i de mitjans públics. 

Fa només uns dies, abans de l’any nou, el tripartit monàrquic espanyol format per PSOE, PP i Vox va tornar a rebutjar, i aquesta és la quinzena vegada (quinzena, insisteixo), una comissió d’investigació al Congrés sobre el rei emèrit. Jo diria que, en dos anys de legislatura, on s’ha fet més feina és en rebutjar aquesta investigació. Joan Carles I no ha pagat mai un peatge ni ha fet mai cues a l’AP-7. És el millor de tenir súbdits. Ho fan per tu. Paguen per tu. Però en l’únic que estalvien diners és en aquestes investigacions, que tampoc surten de franc. De Franco va sortir el rei. Aquest és un bufet lliure que no s’acaba mai. Recordo que la princesa Elionor ha anat a fer el batxillerat a l’estranger amb un cost de 76.500 euros, només de matrícula. La casa reial s’ha afanyat a precisar que el cost va a càrrec de l’assignació anual dels seus pares, els reis. Els reis són els pares. Una assignació que no és màgica, perquè també surt dels nostres impostos. Paguem l’experiència gal·lesa al futur monàrquic. Això sí, l’escola beca gent pobra però amb talent, i així s’equilibra una altra balança cínica. Es dona una oportunitat als més desafavorits i es fa una aparent barreja social per estimular i per dissimular. Les comissions per la venda d’armament o la repressió. El que calgui. 

No deixem de pagar peatges. A les vies ràpides, encara no hi tenim accés.