Pedagogia macabra
A la imatge es veuen els fills sobre un dels míssils interceptats per Israel. A terra, la mare, d’esquena, els fa la fotografia. Va amb un vestit que el mou el vent. Com si hagués sortit a passejar pel camp a l’estiu. Té un punt bucòlic. Però sobretot familiar. Més enllà hi ha el fotògraf que no es veu, fent la fotografia de la fotografia. Sobre el míssil, enorme, hi cabrien moltes més famílies. I si el míssil hagués arribat al seu objectiu, n’hauria destrossat moltes més. No cal ni tan sols cap senyal de victòria. No el fan. Tot són derrotes.
Uns creuers pensats per a famílies s’omplen de colons israelians que embarquen amb els seus fills rumb a Gaza, ben entrada la nit. Des de la costa, tota la família observa com bombardegen la ciutadania palestina, també criatures, esclar. És com si anessin a veure focs artificials. Com si la guerra fos un parc d’atraccions en el qual el túnel del terror clàssic ha quedat tan desfasat i esdevé tan ridícul que convé actualitzar-lo amb el terror de veritat. Molts d’aquests creueristes graven la guerra amb el mòbil. En directe. L’objectiu del viatge, a part de recrear-se en l’horror, és ensenyar a les criatures que tots aquests bombardejos es fan perquè vegin que la terra que ara estan destruint els pertany. Per això cal assassinar la gent que hi viu. Perquè hi puguin anar a viure ells. Ja es veu que no poden coexistir barrejats. Ho podia semblar, per un moment. Però no. Hi ha plans educatius en què els nens aprenen a ser assassins. I el pitjor de tot és que funcionen.
Fa temps que ens escandalitzem al veure la manca de respecte de gent que es fa selfies o fotografies poc adequades mentre visita Auschwitz o qualsevol altre camp de concentració. L’horror és poder triar-ne més d’un. Exemplifica que no va ser un cas aïllat. Certament, els camps de concentració no semblen els llocs més encertats per fer postureig, si no ets un nazi convençut, orgullós d’un passat nefast. Malauradament, d’aquests cada vegada n’hi ha més, també. Però cadascú fa les fotos des del seu punt de vista. N’hi ha que no s’assabenten de res i n’hi ha que peregrinen als llocs on els genocidis es consideren un bé de la humanitat. Hi ha molta ignorància i molta maldat. No necessàriament van juntes. De fet, acostumen a anar separades, però tampoc no voldria atenuar la responsabilitat dels ignorants. Des de les mateixes institucions que fan la guerra s’insisteix en la memòria i es destinen pressupostos en obres monumentals per evitar repeticions històriques, però veient la violència que ens envolta i la seva tendència a augmentar, de moment no sembla que ens hagi fet gaire servei. Només per fer postureig, això que ara es porta tant i s’ha portat tota la vida, es veu.
La pregunta és si ens hem deshumanitzat més que mai o si vivim en un món en el qual la facilitat per crear imatges és tan inconscient que no som capaços de distingir quan ens fem una foto a la Torre Eiffel, a Mauthausen, a una Gaza devastada o a la misèria dels carrers de Bombai. En tot cas, recordar el passat no ens fa un present millor. Acumulem imatges que expliquen l’horror sobre l’horror sense poder digerir-les. A tots els bàndols del món hi ha persones defensant la pau. Però ara només veiem paisatges en guerra, perpetrada per uns líders a qui el que més els importa és passar a la història. Perquè la història, en la nostra pedagogia macabra, s’ha explicat a partir de les guerres i dels mateixos líders que també van fer cas omís de la memòria.
