Quan la pedofília era progressista
Si algú em preguntés algun dia quin llibre convé llegir per captar l'esperit dels anys 70, recomanaria sens dubte Paysage de fantaisie. Res no reflecteix com aquesta novel·la l'esprit du temps de fa cinquanta anys.
Em temo que només es pot llegir en francès, però això no és el problema principal. Es conegui o no la llengua francesa, es tracta d'un text tan críptic com el Finnegans Wake de James Joyce: no té majúscules ni signes de puntuació, apareixen espais en blanc a mitja paraula i el relat ignora la cronologia. Aleshores l'experimentalisme salvatge gaudia de prestigi. Com la pedofília. Paysage de fantaisie va d'una finca rural on s'ensenya a nens i nenes l'art de la prostitució. El 1973 va ser la novel·la més cèlebre a França i va guanyar el premi Médicis.
Que no us estranyi. Els anys 70 van ser peculiars. L'autor de Paysage de fantaisie, Tony Duvert, defensava ardorosament la pedofília. Tota la crítica, d'esquerres i de dretes, es va posar als seus peus, malgrat que la pedofília era una causa rotundament progressista davant la qual els conservadors tendien a sentir-se incòmodes. Incòmodes, però rarament contraris, almenys en cercles intel·lectuals.
Molt bé, parlem de França. Aquest país on, com va dir Woody Allen, l'eslògan “nihilisme, cinisme, sarcasme i orgasme” pot fer que guanyis unes eleccions. Tant li fa: els anys 70 van ser semblants en el conjunt del que anomenem Occident. A l'esquerra crèiem que Jean-Paul Sartre tenia raó i detestàvem bastant liberals com Jean-François Revel i Raymond Aron, potser perquè, quan deixàvem de banda la fe, sabíem que la raó la tenien ells.
Sartre va ser un dels signants d'una petició enviada el 1977 a l'Assemblea Nacional. S'exigia als diputats que rebaixessin l'edat en què es permetia als joves mantenir relacions sexuals amb persones adultes. Als menors de 15 anys se'ls prohibia el sexe amb la gent gran, cosa que, segons l'opinió dels signants, vulnerava els drets dels nens. Encara més, es considerava també imprescindible despenalitzar totes les relacions sexuals, sense que l'edat dels participants importés gens.
Alguns dels signants, a més de Sartre: Foucault, Aragon, Barthes, Althusser, Derrida, Deleuze, Sollers, De Beauvoir. La crema del pensament francès va mantenir durant anys la campanya per la despenalització de la pedofília. I ho va fer sense miraments, amb diversos manifestos publicats a Le Monde i Libération. Aquest últim diari, floró de l'esquerra periodística, feia gala d'acollir a la secció de petits anuncis un apartat de contactes entre adults i menors. El 1979, Libération va expressar el seu suport a un cavaller que havia de ser jutjat per mantenir sexe habitual amb un grup de nenes de sis a dotze anys, argumentant que les nenes afirmaven “sentir-se satisfetes”.
Aquell esprit du temps es va prolongar fins a mitjans dels 80. El 1982, al programa televisiu Apostrophes (un excel·lent producte cultural), Daniel Cohn-Bendit (heroi del Maig del 68, amb una llarga carrera política posterior) no va tenir inconvenient a explicar que bé que s'ho havia passat treballant en una llar d'infants “alternativa” alemanya: “Quan una nena de cinc anys comença a despullar-te és una cosa fantàstica, és un joc eroticomaníac”. El 2001, Cohn-Bendit va considerar que, “sabent”, va dir, “el que sabem ara sobre la pedofília”, les seves paraules a Apostrophes resultaven inadequades.
Tot això sona terrible. Ho és. De fet, no estic segur de no cometre algun delicte escrivint aquest article. Però així va ser la realitat. Els qui hagin llegit El consentiment, la novel·la en què Vanessa Springora relata el “romanç” que va mantenir amb l'escriptor Gabriel Matzneff quan ella en tenia 14 i ell 50, sabran de què parlo. A l'obra de Matzneff, molt prestigiosa al seu moment, hi abunden els relats sobre trobades sexuals amb menors.
Em permeto assenyalar que d'aquest horror, emparat per l'argument polític que la pedofília constituïa un acte subversiu contra la institució més repressiva i abominable, la família (certament, més del 80% dels abusos sexuals sobre nens es cometen a l'àmbit familiar), sorgeix encara avui dia un centelleig enigmàtic. ¿De debò va existir un temps en què aquestes coses podien dir-se i fer-se obertament? Sí, va existir.
I si es podia parlar d'una cosa tan greu, es podia parlar de qualsevol altra cosa. Es podia parlar de tot. D'atrocitats i sublimitats. Avui sembla increïble. Insisteixo: eren altres temps.
