Pedro Sánchez, any empeny
La roda de premsa de Carles Puigdemont tenia com a objectiu fer balanç de l’any del pacte PSOE-Junts. El balanç no arriba a l’aprovat: amnistia sí, però no; català a Europa sí, però no; les competències en immigració, les estan pentinant; les millores en el finançament i execució pressupostària, van per llarg, i, de fet, el nou finançament diu el govern de Salvador Illa que l’està començant a negociar amb el de Pedro Sánchez. I la resposta de Puigdemont a aquesta marxa lenta dels afers d’estat ha estat demanar a Pedro Sánchez que se sotmeti a una qüestió de confiança. Si pretenia ser un ultimàtum, se n’han vist de més contundents. És la notícia d’avui que menys li deu haver fet perdre la son a Sánchez aquesta nit, tenint en compte les seves incomptables tribulacions.
A Junts li passa com a aquell de l’acudit: "Què en pensa, de fer-se vell? Hi estic a favor, tenint en compte l’alternativa". Doncs en el cas que ens ocupa, l’alternativa és un govern del PP i de Vox, que arribaria a través d’una moció de censura que Junts no es pot permetre votar al costat de la dreta i la ultradreta espanyoles, valgui la redundància, per una qüestió que va més enllà dels principis polítics i dels interessos electorals: en la minoria de Sánchez hi ha hagut i hi ha encara alguna cosa a rascar. La metàfora del poli bo i el poli dolent és perfecta per a l’ocasió. Aguantar Sánchez té més desgast que èpica, però l’alternativa és un suïcidi.
Esquerra se sent en el seu hàbitat formant part del grup de partits d’esquerres bascos, gallecs i espanyols, però el capital de Junts ara mateix són els set vots al Congrés, que donen per mantenir una negociació a Ginebra amb un mediador internacional, el protagonisme en la vida política espanyola i per obtenir victòries concretes, a l’espera d’algun acord substancial. I qui dia passa, any empeny, deu pensar Pedro Sánchez.
