Pedroche, el colom i la 'haima'
Cada any ens obstinem a comptar les hores, els dies, els mesos, i quan el cicle compleix els 365 dies, l'eufòria s'apodera d'algunes persones, així amb emoció acomiaden els dies caducats i brollen en els seus cors –dic cors per a situar l'absurditat en algun lloc– la fe i la passió pels dies esdevenidors, el desig de perdre pes, de trobar feina, de complir més anys, de ser feliços i menjar anissos. Mentrestant, altres tribus humanes i profundament urbanes prefereixen rebre l'any en pijama i en llit, ni promeses ni festejos. Cada any, durant els últims dies es paralitza una part del món com si ja no hi hagués pressa per a arribar a cap banda i tants dies festius converteixen la normalitat en una cosa intermitent i es posposa gairebé tot a un “després de les festes”.
I per part meva, un altre any més escriuré alguna cosa sobre la Pedroche, amb el profund desig que no es converteixi en una tradició per part meva, encara que el més probable és que ella continuï durant molts anys –com a bona empresària– celebrant el seu xou narcisista que pretén provocar i recollir més audiències. Que parlin d'ella encara que sigui malament perquè, com bé va dir Salvador Dalí, “que en parlin bé o malament, allò important és que parlin de mi, encara que confesso que m'agrada que en parlin malament perquè això significa que les coses em van molt bé”.
La justificació del vestit que es va transmetre al públic és que albergava una causa noble, donar visibilitat a la situació dels refugiats mitjançant el colom de la pau i l'abric haima d'ACNUR. Com es va dir en un mitjà escrit, aquesta tenda de campanya va ser “costumitzada per més de 75 refugiats reals, provinents de deu països… i que han tingut l'oportunitat de compartir els seus desitjos per al 2023 amb missatges plasmats en aquesta tenda de campanya”, missatges que, segons la mateixa ACNUR, “estarrufen el pèl”. Gargots i dibuixos amb la mateixa tinta que el logo de l'agència, tot molt harmoniós. A la capa es distingeixen molts escrits en diferents idiomes, dibuixos diversos, dels quals destaquem alguna flor. Desitjos reals, de refugiats reals que han sofert en la seva pròpia pell el dolor de deixar-lo tot i portar en la seva ànima la ferida de la poca humanitat que caracteritza gran part de la nostra història com a éssers humans.
Les campanyes de sensibilització o de visibilitat dels drames humanitaris no necessiten un 31 de desembre, un colom contrafet agafat al pit de la Pedroche, ni tinta blava celeste perquè els desitjos mal parits d'ànimes ferides no desentonin amb el logo de l'agència que viu gràcies a les persones desplaçades. Cada dia és un bon dia per a recordar-los i secundar-los o, almenys, no oblidar les seves existències.
No tot val, per molt que ho aplaudeixin els organitzadors i els que s'han atorgat l'universal dret de parlar dels desheretats de la terra. Les guerres són negocis i generen negocis de misèries que uns altres subvencionen per vanitat, perquè la humanitat la tenen totes aquelles persones que treballen al marge dels logos, de les imatges corporatives, els discursos unificats i dosificats, transmesos per eloqüents comunicadors la veu dels quals pretén turmentar totes aquelles persones que es resisteixen a donar a la causa encara que sigui un euro com a bàlsam per a la consciència. Tot és negoci i Pedroche, cobrant o no, també ha usat el 31 de desembre per al negoci del segle.
La meva ment no anhela cap desig, però tant de bo deixem de frivolitzar amb les ferides humanes: ni el 31 de desembre, ni coloms de paper maixé, ni tenda abric faran de nosaltres persones més lliures de les nostres pròpies crueltats. I tanco amb les sentides paraules d'E. Galeano: "Des de sempre, les papallones i les orenetes volen fugint del fred, i neden les balenes a la recerca d'una altra mar, i els salmons, a la recerca dels seus rius. Ells viatgen milers de llegües, pels lliures camins de l'aire i de l'aigua. No són lliures, en canvi, els camins de l'èxode humà".
