Pedroche, òmicron i el Kazakhstan
En la gran part invisible del món, on mai passa res, van ocórrer i continuen ocorrent moltes coses trivials, gens atractives, avorrides i, encara que siguin de summa importància, manquen d’interès. Mentre tot ocorre en la cinquena dimensió, que és aquell món que ens és tan aliè, qualsevol preocupació per la situació mundial ha de ser considerada una bogeria innecessària. Tot manca d'importància, tret que segueixi les estrictes i tortuoses regles del xou social; llavors sí que tot cobra sentit i com va dir John Lennon: “Els del galliner poden aplaudir, els de les llotges n'hi ha prou que facin sonar les seves joies”. L'espectacle ha creat un món esquizofrènic que ha estat amplificat al màxim gràcies a les xarxes socials i on l'ego desmesurat naufraga en allaus descontrolades de passions que ja ni són humanes.
Cada dia desfilen per les pantalles una infinitat de notícies, els diferents diaris semblen un supermercat on cadascun pot triar la notícia segons l'humor amb què es desperta. Aquesta setmana, molts diaris van dedicar un espai a l'estat de malestar en el qual es troba Cristina Pedroche! Resulta que està vivint dies difícils des de les campanades; tant, que ha decidit dir adeu temporalment a les seves xarxes socials! No soc fan de les campanades ni m'interessa la informació sobre la vida de la presentadora, però, per no quedar desinformada, llegeixo fragments de la notícia, que no reflecteixen més que com de tèrbol que és el negoci del xou que alimenta la destrucció, progressiva o fulminant, de les persones que aspiren a veure's reflectides eternament en el llac on es va ofegar el mateix Narcís. Estar malament per haver rebut crítiques d'un grup de gent a qui li encanta criticar o senzillament no li agrada el xou no ha de desanimar ningú, i menys a una persona que viu de l'espectacle i s'ha convertit a si mateixa en un espectacle. El circ genera beneficis econòmics i copar protagonisme en les notícies, per molt malament que estigui la persona, també és un altre espectacle dins del megaxou.
Mentre la presentadora de les campanades manifesta el seu malestar, en el món no cessen d'ocórrer coses. Continuem esperant la llum al final del túnel perquè l'òmicron continua present entre nosaltres: entre el descuit i les ganes de les festes, sembla que la corba dels contagis, que l'OMS ha catalogat com “un tsunami”, continua en augment. En l'últim recompte, l'entitat va registrar un augment del 71% en els contagis per coronavirus a escala mundial. El que és clar és que o tots col·laborem per frenar els contagis o tindrem cada vegada més estrès i preocupació per tot el que genera aquesta pandèmia, des del seu impacte directe en la salut de les persones com les conseqüències directes i indirectes en l'economia.
Algunes notícies ja són previsibles i altres ens esclaten a la cara, com el profund i complicat conflicte del Kazakhstan. Va bastar una simple espurna perquè tot esclatés. Va pujar el preu del gas liquat i van aflorar tots els dimonis que desgastaven una població cansada de corrupció, desigualtats i injustícia econòmica. Davant tals disturbis i per justificar el “terrorisme” executat per l'estat, no queda més remei que etiquetar els ciutadans descontents de “bandits” i “terroristes”, tal com ho va fer el president del Kazakhstan. D'aquesta manera, legitima la seva autorització a les forces de seguretat per “disparar sense previ avís” contra els manifestants i comptant amb el suport de Rússia, la Xina i Turquia.
En el supermercat de les notícies, tot i res manca d'importància, menys la vanitat humana!
Malika Kathir és filòloga
