I si la nova millor pel·lícula l'hagués dirigit un home?
La pregunta és òbvia i cau pel seu propi pes. Tot aquest aldarull per la coronada com a millor pel·lícula de la història del cinema segons l’enquesta que cada deu anys realitza la prestigiosa revista anglesa Sight and Sound vindria a confirmar les enormes resistències de la crítica cinematogràfica a acceptar la diversitat que caracteritza ja no el cinema sinó la vida, i, també, allò que la teòrica fílmica francesa Laure Murat reclamava com a indispensable per a l’evolució del llenguatge cinematogràfic: la mirada que canvia i que ens permet veure els mateixos films des d’altres perspectives amb la riquesa que això ens procura com espectadores.
Que Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce, 1080 Bruxelles (1975), de Chantal Akerman, és una pel·lícula extraordinària és un fet gairebé innegable. Va ser realitzada per una joveníssima i debutant directora, posant en entredit el treball clàssic de la temporalitat fílmica d’una banda, i de l’altra posant en el centre del relat cinematogràfic una figura invisibilitzada tant al cinema com a la vida real, la de la mestressa de casa. A més, ho feia des d’un impuls de subversió que s’ha de llegir com un gest d’avantguarda: era el primer cop a la història que un personatge d’aquesta mena feia explotar tota la seva ràbia acumulada en un clímax que no desvelaré per als possibles futurs espectadors del film. Una transgressió que la teòrica Kathleen McHugh ha aixoplugat sota el concepte d’estètica de la ràbia i en el qual encabeix el cinema militant feminista dels anys setanta. Sigui com sigui, només per la gosadia i la seva innegable virtuositat, el film ja mereix ocupar el primer lloc del rànquing de les millors pel·lícules de la història del cinema.
El que em resulta decebedor és que les veus que l’han qüestionat ho facin només pel fet que la pel·lícula sigui dirigida per una dona i pel trampós argument que es tracta d’un film que mai havia entrat en aquesta llista que Sight and Sound publica cada deu anys. En aquest sentit, han volgut justificar el canvi de cànon perquè en aquesta ocasió l’enquesta s’ha realitzat al doble de persones expertes del món del cinema, com si això fos un problema en lloc d’una notícia a celebrar. ¿No és més enriquidor i més fidel al que realment pensa la majoria que en una llista d’aquesta mena s’hi afegeixin més persones expertes? ¿No és una conquesta adonar-nos que atorgar el poder de decidir quin ha de ser el millor film de la història a uns pocs no és realment representatiu? ¿No és també una conquesta adonar-nos que la nostra mirada evoluciona, com ho fa la vida mateixa?
És tristíssim que la tria hagi generat aquesta polèmica i que encara hàgim hagut de llegir titulars com “La millor pel·lícula de la història és d’una dona” o “Un home mai hauria fet aquest film”. També és francament poc saludable pensar que els millors films de la història del cinema han de ser sempre els mateixos. Significa que ens neguem a evolucionar i a acceptar la diversitat que enriqueix la nostra existència, quan, al capdavall, com molt encertadament ha deixat escrit el crític Quim Casas, es tracta només d’una llista.
