La pell és de qui l’eriça

De pors n’he tengut moltes al llarg dels anys, però n’hi ha una que m’ha perseguit insistentment: que algú s’enfadàs amb mi. Quan l’altre grunyia, m’atacava o s’allunyava, pensava tot d’una què podia haver-lo ofès de la meva actitud o de les meves paraules, i podia passar-me hores pensant en què m’havia equivocat o fallat i com reparar-ho. M’hauria anat molt bé saber fer un kamehameha ple de culpa, enviar-lo a tothom i quedar-me ben ampla. Però no. Si intentava tirar la culpa a algú altre, em retornava com un bumerang en forma d’angoixa i rumiació nocturna. Estava encara lluny d’entendre que els altres tenien les seves ferides, les seves pròpies dificultats, motius o traumes i que, en aquella ocasió, la seva motxilla els feia sentir malestar.

I ho dic així en passat i queda més bé, però el cert és que, per molt que ho treballi, encara em costa enfadar-me. M’agrada anar a dormir amb els conflictes resolts i sovint em sobrepasso intentant que tothom estigui a gust al meu voltant. 

Sembla una ganga discutir o negociar amb algú com jo (i sé que som molts), però no ho és. 

Enfadar-te és sa. 

Enfadar-te és humà.

Enfadar-te forma part de la regulació emocional. La ràbia és una de les emocions bàsiques de les quals no podem, ni volem, prescindir. 

Enfadar-te, i deixar que els altres s’enfadin, és una forma d’autenticitat i de llibertat individual i col·lectiva. 

Enfadar-te pot desbloquejar la ràbia i deixar-la sortir per després trobar tristesa, por, vergonya, decepció o impotència. 

Enfadar-te serveix per desfogar-te, aconseguir coses, activar energia, protegir-te i, molt important, per posar límits. 

Limitar les relacions, establir marcs de convivència i definir els espais personals és essencial per poder relacionar-nos amb els altres amb qualitat. “Aquest és el meu espai, i aquest és el teu”, deia Jennifer Grey a Patrick Swayze (a la meva tele ho deia sempre en castellà, però tant se val). 

Però cal que t’enfadis per posar límits? No, evidentment no. De fet, quan els límits són reconeguts i clars per tu mateix, normalment els pots posar amb calma i assertivitat i l’altre pot entendre’ls i respectar-los (o no). Quan et fas responsable del que sents sense culpar-ne ningú, i deixes que els altres gestionin allò que els passa, posar límits és un procés natural i fluït que permet una convivència agradable i constructiva. 

Però aquest cas és només quan és fàcil, o sigui, a vegades. Sovint la vida no és allò que posa al manual i les situacions ens agafen desprevinguts. És llavors quan això dels límits (i altres merdes) es complica. I de sobte esclates en un atac d’ira o tens ansietat, estrès o desànim, especialment en les relacions personals. És el moment de fer la ITV interna i revisar, entre d’altres coses, els límits (especialment els que potenciam el bonrollismeperdamuntdetot).

El conflicte i el límit són dos conceptes entrellaçats. Fregar-te amb el límit de l’altre pot generar espurnes, però, si el gestiones bé, la relació pot avançar de manera sana. Per contra, quan no poses límits per evitar el conflicte, el conflicte està servit. Evitar el conflicte sovint és el gran generador de conflictes.

Amb tot, els límits limiten, però també possibiliten. Perquè marcar una frontera entre tu i l’entorn no és només una manera de protegir-te, és també una manera de definir-te i ser present; que el teu ser comenci i acabi. 

En el cos, la pell és el teu límit: és l’inici i el final de la teva pròpia existència. I aquesta cosa fina, i a vegades suau, és el que permet relacionar-te amb el món, sentir la temperatura, el tacte, el frec de la pell de l’altre, l’amor, el rebuig, la dualitat.

Gràcies que tens un límit, físic i personal, existeixes. Posar límit és una manera d’ajudar l’altre a relacionar-se amb tu, d’indicar-li on ets, de donar-li les coordenades perquè pugui trobar-te. Si no ho fas, i et dilueixes per ser allò que l’altre vol, per atendre les necessitats de tothom, i que ningú s’enfadi i tothom t’estimi, és possible que l’altre es molesti perquè no et veu, no et sent. Prova de no posar límit als teus fills, i veuràs el resultat.

“La pell és de qui l’eriça”, deia sempre algú a qui admiro. I aleshores ho vaig entendre millor. No es tracta de no enfadar-nos, de no molestar-nos, de no veure’ns. Es tracta d’aprendre a gestionar la fricció acceptant el que sents, sense judici i amb responsabilitat. 

Si vols que les persones, la natura, el goig o el silenci t’ericin la pell, cal que sentis el frec de l’experiència. El primer requisit és tenir una pell que no sigui molt fina i et permeti connectar sense por amb l’amor o la por dins teu i també amb l’amor, la crítica o el rebuig extern. 

Alguns t’estimaran per allò que ets, i altres et jutjaran exactament pel mateix. Però no pots desaparèixer, tens una pell. Gaudeix-ne.

Mar Pla és psicòloga