Les pel·lícules que configuraren la imatgeria individual i col·lectiva de la infantesa eren un enfilall de mentides, tan ensucrades que tot d’una perderen el glamur i la pretesa exemplaritat. Aquella felicitat d’arrodonida televisió no ens ha deixat més empremta que un somriure; el mateix que se’ns dibuixa a la cara quan en la fotografia del que fórem hi veiem el que hauríem volgut ser. Res, un sospir, perquè la realitat s’ha encarregat de desfer qualsevol mite cinematogràfic que hagués quedat en la memòria. A mi se m’han anat esmicolant, uns més prest que d’altres, o això em creia. Ara he descobert que no, que en qualque ignota capa del disc dur hi tenia una imatge assumida de tant haver-la vista. Una imatge que quedà guardada en espera que els anys m’aportassin la distància suficient per creure viure-la. I no, arrugat i calb, amb més anys i més quilos, tampoc no he gaudit de l’idíl·lic retorn als llocs del passat, de qualsevol dels meus passats, talment feien els protagonistes de les lacrimògenes pel·lícules d’aquells anys. La transformació de tots els racons de Mallorca reserva aquesta pel·liculera experiència per a un nombre molt reduït de privilegiats. Tant és si vols tornar a la possessió de les teves excursions escolars com a la platja on, per primera vegada, gaudires del contacte net de l’aigua, alliberat com et reconegueres de roba i perjudicis. Tant és que visitis el poble dels teus calçons curts com el bar on t’empassares el whisky... tot ha canviat i canvia encara a una velocitat que l’ànima no pot seguir, com amb els avions la de Cortázar. Paisatge i paisanatge ja no permeten reconèixer-se en el retorn i ens deixen com única pàtria una pel·lícula imaginada.