Penediment
Costa molt de saber què faríem si fóssim nosaltres els reclusos. La identitat de cadascú, els seus valors i perspectives es defineixen en funció de les coordenades d’una vida, que queda totalment transformada quan hom entra condemnat en una institució penal. Aquesta no només implica la privació de llibertat; una persona que està empresonada també perd el contacte amb una feina, amb una família, amb un seguit d’amistats; no es pot connectar a Internet, tampoc no pot tenir un ordinador portàtil, ni escriure-hi, ni un telèfon amb què comunicar-se o incidir o passar el temps a les xarxes socials. L’empresonament també implica privar l’home i la dona de vida afectiva, sexual, a més de la possibilitat d’accedir a la cultura, el coneixement, la formació.
Va ser la Il·lustració com a moviment filosòfic que va lluitar per impedir els tractes inhumans i degradants als empresonats, a més de lluitar per abolir la pena de mort, o fer-la més indolora (la guillotina); però quan hi va haver els debats parlamentaris a França sobre la necessitat de fer de l’empresonament la pena hegemònica en el sistema penal —com ho és ara a gairebé tots els països democràtics— la mesura no va venir exempta de problemes. Com és que un lladre se l’empresonava, però també a un assassí? Com és que facis el que facis, per greu que sembli, “només” et tanquen? I dins la presó, tots són iguals: l’assassí i delinqüent fiscal reben el mateix tracte, el mateix plat a taula, gaudeixen del mateix pati o llitera. Els parlamentaris francesos no se’n sabien avenir.
Hi ha tota una escola del pensament penalista que mira de reflexionar sobre el mal que fa l’empresonament. Com a societat, hem de fer alguna cosa contra els que han infringit la llei, però no està clar si al final la presó no ens perjudica a tots o, com a mínim, acaba sent un trauma insuperable, que castiga, i durant molt de temps, a qui ha tingut la desgràcia d’anar-hi a parar. La Constitució diu que la finalitat de les penes és la inserció social, fer de qui està a la presó un ciutadà respectuós amb la llei, no castigar-lo perquè sí. I molt menys que la mateixa institució es converteixi –com es veu a les pel·lícules– en una escola de la criminalitat com ofici de futur.
Tot això potser ve a tomb davant dels empresonats independentistes, la injustícia del seu captiveri i el seu absurd, sobretot quan ells mateixos et diuen que ho tornarien a fer, i que, per tant, no hi ha cap reinserció social possible. Si estàs a la presó per uns fets que negues que siguin delicte, o que fins i tot tens ganes de tornar a repetir –almenys es diu això–, fins a quin punt té sentit continuar estant-hi tancat?
L’estat espanyol està usant de manera instrumental aquestes condemnes, cosa que també contradiu la Constitució i qualsevol bona filosofia penal garantista. Usa els presos independentistes com a advertències, com a caps tallats damunt d’una pica, avisos per a la ciutadania de fins a quin punt és perillós posar-se a jugar amb un plegat d’idees que, en cas de portar-se a la pràctica, desfarien tot un sistema de poders i impunitats.
