Peng Shuai fa por als dirigents xinesos

Quatre anys després que el moviment Me Too sacsegés les altes esferes del poder mundial, ara surt a la llum pública, precisament al lloc més inesperat, la Xina, un dels casos amb més repercussions polítiques. La resposta coreografiada del Partit Comunista a les denúncies d’agressió sexual formulades per una estrella del tenis s’ha convertit en un espectacular tret al peu. En lloc de silenciar l’escàndol, ha donat ales al moviment feminista xinès.

El 2 de novembre, Peng Shuai, excampiona de dobles a Wimbledon, va acusar d’agressió sexual un antic vicepresident de la Xina, Zhang Gaoli, en una publicació a la xarxa social Weibo. Tot seguit la tenista va desaparèixer. Els censors estatals van restringir immediatament les cerques del nom de Peng a la internet xinesa i van eliminar el seu post, tot i que ja s’havia compartit unes 1.000 vegades. Durant les hores següents es van registrar a la xarxa set milions de cerques d’aquest post. Als brífings del ministeri d’Afers Exteriors els periodistes van començar a preguntar on era Peng Shuai. #WhereIsPengShuai es va convertir en trending topic a Twitter. Pequín no es va donar per al·ludit durant uns quants dies. Però més tard els mitjans de comunicació estatals van publicar una sèrie d’imatges i vídeos molt estranys en què suposadament apareixia la tenista sana i estàlvia: en un restaurant; amanyagant un gat; firmant pilotes de tenis per als nens en un torneig d’adolescents...

De moment Peng no ha fet cap comentari públic. Steve Simon, director executiu de l’Associació de Tenis Femení, va dir dimecres passat que, com a resposta a la desaparició de Peng, se suspenien tots els partits de la gira de tenis professional femení a la Xina, també a Hong Kong, i va afirmar que tenia molts dubtes sobre la seguretat i llibertat de la tenista.

És evident que la fama de Peng ha despertat l’interès pel seu cas. Però les seves acusacions també són tota una revolució: són les primeres que afecten un polític xinès d’un rang tan alt, un antic membre del comitè permanent del politburó, el màxim òrgan de govern del país.

L’alta jerarquia del Partit Comunista Xinès s’ha mostrat sempre força impenetrable davant dels escàndols i s’ha sabut guanyar un cert respecte entre bona part de la població. Però les acusacions de Peng Shuai desperten la sospita que dins l’elit hi ha coses que no funcionen prou bé i que segurament no és l’única: potser més dones alçaran la veu. Es podrien obrir les comportes. I el partit no ho pot tolerar. Les seves actuacions, fruit d’una estratègia autoritària, acostumen a silenciar la dissidència. Però es veu que el partit no ha tingut en compte el clima que hi ha ara al país pel que fa als drets de les dones.

Tot i que el caràcter patriarcal de la societat xinesa ja era ben conegut, el cas de Peng Shuai és infreqüent i també revelador, perquè ens ensenya fins a quin punt els òrgans de govern xinesos, formats exclusivament per homes, depenen de la submissió de les dones per garantir la longevitat del Partit Comunista. La situació no ha fet sinó empitjorar sota la presidència de Xi Jinping, artífex d’una campanya per promoure la masculinitat dirigida per l’estat.

Les dones estan molt infrarepresentades en la política nacional: només un dels 25 membres del politburó és una dona. La representació femenina al comitè central, format per 204 membres i principal òrgan polític del partit, ha baixat aquesta última dècada i ha passat de les 13 dones del 2012 a les actuals 10. La desigualtat de gènere també ha empitjorat. Segons el Banc Mundial, el 2019 el percentatge de dones treballadores va caure fins al 60,5%, quan el 1990 va ser del 73%. I, segons l’índex de bretxa de gènere del Fòrum Econòmic Mundial, la Xina apareix a l’últim tram de la llista de països avaluats.

Les pèssimes perspectives de les xineses criden especialment l’atenció si tenim en compte el destacat paper del feminisme en la història revolucionària del país. L’emancipació femenina va ser un objectiu fonamental per als activistes del moviment del Quatre de Maig del 1919, però també durant tota la revolució comunista, que va culminar amb la fundació de la República Popular de la Xina el 1949. En una frase que s’ha fet famosa, Mao Zedong va proclamar que “les dones aguanten la meitat del cel”. Les imatges propagandístiques dels anys 50 i 60 mostraven soldadores i obreres somrients i musculoses que treballaven per impulsar la producció industrial. Ara, però, sembla que el Partit Comunista vol que les dones siguin esposes i mares obedients.

Precisament aquesta és l’espurna que ha encès l’actual incendi feminista al voltant del cas de Peng Shuai. I també hauria d’haver sigut la base per a la resposta del govern, perquè el 2015 aquestes mateixes circumstàncies i l’excés d’autoritarisme van portar el Partit Comunista a un conflicte semblant. Va ser aleshores quan les autoritats xineses van empresonar cinc activistes que volien commemorar el Dia Internacional de la Dona repartint adhesius contra l’assetjament sexual al transport públic. En aquells moments, aquestes cinc dones eren unes totals desconegudes. Però unes altres activistes van crear la denominació de “les Cinc Feministes” per posar el focus mediàtic en les dones empresonades. A la Xina, aquesta injustícia va infondre nou vigor a les activistes i va marcar el punt de partida d’un important moviment feminista. Quan els censors s’esforçaven per eliminar d’internet les expressions de solidaritat amb les cinc preses. Fins i tot el terme “feminista” (“nüquan zhuyi zhe”) es va convertir en una paraula clau susceptible de ser eliminada. Des de llavors, les activistes de les organitzacions feministes han aprofitat l’alt grau de descontentament de les xineses i han aconseguit així una capacitat d’influència molt inusual per a qualsevol moviment social d’aquest país.

La reacció del govern ha sigut tancar els centres dedicats a la defensa dels drets de les dones i del col·lectiu LGTBIQ, desactivar els comptes feministes a les xarxes socials i reforçar el control dels cursos sobre estudis de gènere. La repressió del govern contra les organitzacions feministes es va intensificar fa uns mesos, quan van arrestar una activista del Me Too, Sophia Huang Xueqin, acusada d’incitar “a la subversió contra el poder estatal”. És revelador, però, que ni aquest incident ni els escassos casos de Me Too que s'han escapat de la censura dels mitjans estatals –com ara l’acusació de violació contra un executiu del gegant tecnològic Alibaba– hagin tingut el fort impacte aconseguit pel de Peng Shuai.

El motiu és que no tenen unes repercussions tan greus per al futur del Partit Comunista Xinès. La legitimitat del partit es deriva en part de la seva capacitat de controlar i manipular (tots) els relats a través de la censura i altres mitjans autoritaris. Però amb Peng Shuai ha perdut aquest control. Si sorgeixen més dones prou motivades i capaces de fer sentir la seva veu, el partit potser ja no el recuperarà.

Les feministes xineses han tuitejat imatges de Peng Shuai projectades a les parets, amb eslògans com “Les dones xineses trenquen el silenci” i “Els oprimits alcen la veu!”.

Les seves paraules es fan ressò de les que va escriure la revolucionària feminista Qiu Jin a començaments del segle XX: “Aixequeu-vos, aixequeu-vos! Dones xineses, aixequeu-vos! Les xineses s’alliberaran de les cadenes i s’alçaran amb passió. Pujaran a l’escenari del nou món, on el cel els han encomanat la reconstrucció de la nació”. Pocs anys després, els xinesos, dones i homes, van lluitar per les llibertats i van contribuir a enderrocar l’última dinastia imperial.

Copyright The New York Times